Estat català europeu o Estatut original 2005

Els diputats catalans estan sacsejats per la turbulència de la pregunta i la data de la consulta. Quan més estret és el cercle més difícil el consens. No acoteu tant i sigueu generosos i positius escoltant més el poble. Recobreu l'esperit parlamentari de l'Estatut 2005. 

La proximitat de la data i la incertesa de la pregunta està angoixant la ciutadania per culpa d’un Parlament enfrontat. El poble no ha sortit massivament al carrer –tres vegades- perquè els seus representants trossegin el missatge col·lectiu. El tren del sobiranisme està perdent vagons pel camí. Podrà encabir el 54% dels catalans que opten per la independència sense subterfugis i amb garanties de futur? La pregunta d’un referèndum constructiu ha de ser positiva si no vol ensopegar amb el risc del fracàs, com seria, “Independència, Sí/No?”. S’aconsegueix la mateixa claredat i sense eufemismes preguntant: “Vols un Estat català europeu (  ) o l’Estatut original del 2005 (  )?”. Marca una X la teva resposta o cap, si estàs en desacord (vot blanc). Amb aquesta doble opcionalitat oberta fins i tot el PSC –artífex de la Carta Magna catalana sepultada, però votada,- i alguns unionistes (PPC i C’s) que reclamen una reforma autonòmica s’ho repensarien. Si el sobiranisme gaudeix de bona salut el triomf serà indiscutible. Si estigués en hores baixes Catalunya no quedaria amb les mans buides. L’essència de l’Estatut 2005 és una Hisenda catalana en un marc d’ordinalitat, el reconeixement de la singularitat catalana com a nació i la transferència competencial íntegra. Molts votants adversos a la segregació (22%) i d’altres indecisos (24%) comprarien bitllet amb una pregunta dual de més vast horitzó.

El tot o res mai són companys fiables del consens. Quin partit independentista pot presumir de llibre blanc inequívoc d’un sobiranisme català europeu? El socialisme català i espanyol, ¿on té amagada la seva bíblia federalista per votar a ull cluc una Espanya reformada de cap a peus? No toca encara o la immaduresa democràtica té molt camí per recórrer. Polítics catalans, prou de més entrebancs ridículs – estem tips dels estatals- a un poble escanyat, cansat i pidolaire. No abuseu de la vostra omnipotència delegada. La societat civil no pot redactar la pregunta, però us penalitzarà severament si el descarrilament és fruit d’un partidisme egoista. Amb quants vagons sortirà el tren? ¿Podrà arrossegar el llast d’una pedagogia nefasta per falta de generositat recíproca? ¿Encertareu el destí que vol la majoria de la ciutadania pensant en clau democràtica i no partidista? És una fita històrica. La descomposició que viu el Parlament és encomanadissa i contagia les urnes. Rectificar és de savis quan hi ets a temps.

On és la teràpia per a una Catalunya integradora i progressista. Els radicalismes són fronteres bifacials de  desafecció. Intenteu la reconciliació parlamentària de vuit anys enrere (el 90% van secundar l’Estatut), i salvem entre tots la catalanitat als ulls del món abans que unes eleccions plebiscitàries hagin de sortejar unilateralment el destí final. Crisi i independència sota mínims no són bons auguris de futur, i menys, per culpa de la intolerància política dels governants o baix nivell democràtic.

Ramon Mas Sanglas – 27/11/2013

Terminal sense arribada feliç?

La crisi governamental està afectant el procés sobiranista. Falten moltes batzegades fins veure la llum de la consulta. La independència no té el camí fàcil si la majoria popular no creix fins els dos terços.

Els profetes de la foscor que donen per tocat de mort el suflé del procés sobiranista veuen cada dia més escletxes en el vaixell. Causa? Avantposar el servei del partit al poble sense baixar de la tribuna. Les portades de la premsa van farcides de picabaralles catalanes i espanyoles vergonyoses. Són conscients de l’espectacle  que donen al món i a la societat? Les ferides internes s’han de solucionar a corre-cuita en conferències i assembles d’emergència. Els acords de majories es sotmeten a pressions de xantatge o intercanvis de favors. La paraula donada en seu parlamentària es trenca amb el canvi de vent polític regional més feble. On està la brúixola i els valors democràtics dels diputats quan estan jugant amb el poble que els ha votat?

Al calendari polític sobre la consulta li esperen té tres fases d’acció-reacció a nivell català i espanyol. Primera, les respostes més heterogènies i dispars a la formulació de la pregunta, més o menys consensuada, mai a gust de tots els partits implicats en el dret a decidir. Segona, un nou tsunami centralista de despropòsits contra l’independentisme per dissuadir l’impuls i guanyar més adeptes del “no”. Tercera, la oferta tardana de l’Estat –la mal anomenada tercera via- basada en la revisió financera de baixa intensitat i el reajustament de les balances fiscals aplicable a totes les comunitats. Aquesta bombona d’oxigen artificial podrà despenjar votants de les urnes i potenciar l’eslògan que “més val menys i segur que res”. La proposta nacional arribaria pocs mesos abans de la data per desgastar, confondre i augmentar la bel·ligerància partidista. És la regla d’or de l’estratega militar intel·ligent: no entris en combat quan els enemics ja es maten entre ells. No calen més xocs i catàstrofes. Això busquen i desitgen de la Catalunya que els traurà de la crisi nacional, segons Montoro?

Però el suposat enemic sobiranista tampoc dorm. Té les seves armes alternatives, sempre i quan la supèrbia i discòrdia no entrin en pròpies trinxeres. La planificació consultiva múltiple es fa imprescindible en aquest camp de batalla per aplicar la tàctica més apropiada en cada situació i temps. Pregunta directa, “Independència?(sí/no)” és la més adequada sense terceres vies. Però, serà inevitable ampliar el ventall de la qüestió si Catalunya rep una alternativa espanyolista i vol respectar l’objectivitat, el compromís electoral de CiU i no discriminar cap votant: “Independència o la proposta de l’Estat? (sí/no)”. Només la convicció sobiranista majoritària podrà superar una provocació d’última pensada en dividir coalicions polítiques, entitats cíviques i la ciutadania. ERC i CiU es tiraran els plats pel cap? Seria el colofó de la  il·lusió espanyola. Saben que dividits s’aniquila la majoria parlamentària. Cauran en el parany i xoc encadenat d’un tren de rodalies?

La solució primera no ha de passar per la tossudesa de la secessió territorial si les enquestes no són àmpliament favorables a la segregació. L’alternativa més encertada davant les urnes és la independència financera primer, amb la força del poder fiscal català: la recaptació i administració integral dels béns i impostos propis. Quin article constitucional vulneraria sense trencar la unitat regional? Els catalans solidaris en excés deixarien de ser pidolaires. Una paradoxa real. Quins empresaris catalans s’oposarien a tenir més recursos sense trencar el mercat espanyol i europeu? No totes les batalles perdudes són irrecuperables. Aquesta victòria democràtica seria la restauració de l’Estatut genuí del 2005 aprovat pel Parlament i votat pel poble.

Ramon Mas Sanglas – 16/11/2013

Adéu PSC

Els socialistes catalans acaben de setenciar el seu futur a Catalunya negant el dret a decidir del ciutadà. S'han alineat amb el PSOE i PP donant oxigen al govern central. Debiliten el dret a la consulta, però no la mataran.

El Consell Nacional socialista de Catalunya acaba de concebre el PSOE català (PSOEC). Ha rebutjat l’Art. 150.2 per fer la consulta dins la legalitat per sabotejar-la. Ha decidit alinear-se oficialment amb els seus correligionaris estatals i el PP. La catalanitat d’un històric PSC ha quedat sepultada per imperatiu del centralisme, guardià del poder espanyolista de torn. Poc els importa la reforma constitucional, excusa del somni federalista. Es repeteix l’escenari socialista de l’Estatut  “cepillado” a Madrid, ara en versió consulta i a casa, és a dir, el menyspreu als catalans i la seva decisió de futur. Si el partit traspués un mínim esperit patriòtic lluitaria, almenys, per recuperar dignament la Carta Magna genuïna del 2005, una alternativa legal a la independència i al fantasma federal. Esperem que la valentia dels diputats díscols i bons patriotes facin costat a una pregunta consensuada menys restrictiva i directa: “Independència o restauració de l’Estatut íntegre del 2005?” (I / E).

Polítics catalans, tanqueu la capsa dels trons d’una vegada amb la màxima unanimitat de criteris al costat del poble. Sembleu pastors sense brúixola que necessiteu la vigilància de les ovelles i no a l’inrevés. Prou exhibicions inoportunes  per confirmar que Catalunya és la primera potència econòmica d’Espanya. Ja ho reconeix el ministre Montoro. No cal fer cap simulacre. El ciutadà cansat vol engegar el ventilador per fer net de tanta arrogància política i avidesa per marcar territori. Oblideu, intencionadament, la nova llei electoral que reclama el votant  per donar  la benvinguda al polític proper i servidor de veritat.  La vostra conducta tufeja a corrupció democràtica, més perniciosa que la financera. Només sou intermediaris del poder, res més. La força resideix en el poble indignat, el convocant de les reivindicacions massives. En les dues manifestacions11-S alguns de vosaltres –pocs- només hi éreu a títol personal, no institucional. Des de la tribuna no és viu el caliu i el clam contra la indignitat i les retallades. Catalunya vol canviar d’estatus fiscal per passar pàgina de tantes dècades de foscor identitària i recuperar-se de la davallada inversora amb les eines més eficaces, ràpides i segures.

La ignorada tercera via estatal, ¿vol treure el cap amb la comissió bilateral Espanya-Catalunya? Ens esperen sorpreses grates, irrisòries o paral·leles contra la consulta? La imminent data i pregunta estoven les 30 transferències pendents a canvi de l’amnèsia sobiranista? La pedagogia de la fermesa catalana, ¿fa entendre Espanya que corregint els incompliments és més fructífer que amenaçant? Els ciutadans  tenen clar que no continuaran essent més temps la cabota que rep els cops d’un martell fiscal implacable i injust fa 35 anys. Volen ser consultats sense equívocs sospesant la singularitat ben definida o la sortida pacífica. Senyor Navarro, no confongui al votant català amb idearis espanyolistes. “Ser valents” no és defensar un projecte federal, -utòpic per desconegut-  sinó deixar expressar la ciutadania i acatar les urnes. Ha comès greus errors que pagarà el partit. Ser valent vol dir aconseguir democràticament el millor per a Catalunya i no fer la rosca al centralisme. Estan en joc moltes voluntats polítiques negociant l’economia catalana on està la caixa forta contra el dèficit espanyol. No mereix un preu just la seva productivitat i eficiència?  El sedàs d’una consulta pactada en seu parlamentària, malgrat la retirada socialista, no farà oblidar als catalans que són amos dels seus tributs per partida doble –paguen més del que reben- i volen tenir també la seva clau autonòmica pròpia o formar un nou estat europeu.

Ramon Mas Sanglas – 18/11/2013

Línia Barcelona-Vic, la bèstia negra de Rodalies

Per enèsima vegada el ministeri de Foment ens pretén enganyar amb la doble via Barcelona-Vic. Promet un nou projecte. La marginació perifèrica no es tapa amb promeses sinó inversions.

El conseller Santi Vila acaba de pactar amb la ministra de Foment, Ana Pastor, 30 inversions urgents de millora en el servei de Rodalies de Catalunya per un valor total de 340 milions en tres anys. Felicitats als afortunats amb més andanes i freqüència de trens. Però, atenció a la gran novetat: “Ana Pastor ha revelat que encarregarà immediatament el projecte per desdoblar la R-3 entre Montcada i Vic, una obra de la qual es parla des de finals dels 90”. Sarcasme? ¿Quants anys falten perquè toqui aquesta rifa? Està mal informada la ministra. El projecte de desdoblament de la via –almenys fins a Vic- continua essent la línia discriminada des de 1948, data del primer intent. Després de 65 anys les comarques afectades i malservides han vist anunciats diversos pressupostos de l’obra que mai han estan adjudicats i s’han fos pel camí. Sempre s’ha reduït a operacions de maquillatge de façanes i canvi de catenària obsoleta, a excepció de l’estació de Vic, -amb un vestíbul glacial-, mal acabada i  avaries permanents. Amb la renovació d’alguns combois, poc més confortable que els tercermundistes de sempre, no acontentaran els milers d’usuaris fidels de cada dia que exigeixen la velocitat adient per fer 70 km en tres quart de hora i no en cinc. Aquest tram és més que rendible. Quin és el fantasma que impedeix desdoblar 35 km de via? La bèstia negra del congost de Tagamanent i el sentit perifèric que tenen de la Catalunya central i nòrdica. El cost econòmic d’uns túnels els fa basarda. Fins les Franqueses del Vallés ja existeix una segona via morta fàcil d’activar. La comarca Osona és planera com una gran part del ripollès. Aquest segon tram fins la seva capital podria ser més qüestionat per la reducció d’usuaris, com el tercer fins Puigcerdà per les dificultats orogràfiques del traçat, però mai renunciables.

El ciutadà voldria saber els criteris objectius del ministeri en les inversions de Renfe. Si prioritza la densitat d’ús i l’amortització de les xarxes, ¿com són justificables les línies d’AVE de La Manxa, Extremadura i Galícia, per exemple? Mentre la Generalitat no rebi el traspàs íntegre de Rodalies, ¿Catalunya no podrà dur a terme les millores ferroviàries autonòmiques més necessàries i despenjades? La línia Barcelona- Puigcerdà, ¿haurà d’esperar l’ajut financer internacional fins els jocs olímpics d’hivern del 2026 després que Barcelona renunciés els del 2022 per raons polítiques? Les denúncies sobre les males condicions estructurals de Rodalies amb un índex altíssim d’utilització, més que evident, fa pensar en la mala fe política dels responsables. El transport públic digne forma part dels drets bàsics del contribuent com l’educació i la sanitat.

Ramon Mas Sanglas – 12/11/2013
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/rodalies-barcelona-vic-bestia-negra/91564.shtml 

Rajoy sentencia Catalunya en fals

Els catalans han estat condemnats per Rajoy al silenci, una vegada més, sense el dret a la paraula justa de les urnes. Però, no podrà acallar la consulta malgrat l'encadenament econòmic. La resistència de 300 anys avala, per fi, una sortida existosa.

En el Senat i el Congrés el president d’Espanya ha dit oficialment  “no” a tota hipotètica negociació amb Catalunya. Ha tancat definitivament la porta al consens -del que sempre presumeix- perquè les urnes no són el seu diàleg. Sota l’epitafi de la unitat nacional i la sobirania del poble espanyol (art. 1-2 de la Constitució) ha enterrat tot intent d’entesa, posposant el seu esperit actualitzat i viu a la lletra morta. Els dirigents de la política catalana s’han esmerçat per transmetre el missatge del poble a través de les dues Cambres espanyoles, verbalment en la Moncloa i per escrit. S’han exhaurit el recorregut i terceres vies al seu abast. Fins aquí hem arribat unes setmanes abans de conèixer la data i contingut de la pregunta. El rebuig a la consulta es reafirma des de Hisenda tancant més l’aixeta de les inversions i allargant la morositat  per escanyar el pressupost autonòmic del 2014. Tot un error greu de mala praxis que un dia no llunyà pot capgirar-se. Oblidar-se que “mana qui paga” i que “el poble és senyor del poder” és apropiar-se drets indeguts. L’Estat només és recaptador intermediari del contribuent. De Catalunya rep, a més del que hi inverteix, un 8% del PIB que mai retorna. Un reajustament fiscal assenyat evitaria tal distorsió financera. Pregonar que els catalans poden pagar les seves factures gràcies la fiabilitat d’Espanya és una exhibició d’ignorància supina. L’Estat és la suma d’autonomies –mal gestades i gestionades des de la centralitat- que no pot utilitzar jugant amb les seus impostos i capitals.

Al llarg dels mesos que resten fins la consulta han de caure a Catalunya míssils de calibre gruixut. No espantaran uns votants majoritàriament convençuts que el canvi favorable –el que sigui- no pot trigar. Espanya sap i tem que el detonador econòmic del país està en mans d’un poble productiu, però, descontent. Quan dos milions de clients desafectats avisen democràticament deixar de ser-ho, els vol retenir encadenats? Una pedagogia de màrqueting buscaria alternatives atractives i de proximitat per convèncer-los. Amb l’arma i la bandera del centralisme atiarà el foc que no apagarà amb més animadversió i benzina. El flagell de la provocació té límits i pot acabar amb una fugida unilateral per mandat de les urnes. La tossuderia hispànica, ¿passarà per damunt de recursos tan assequibles com un pacte fiscal obert i just, una reforma autonòmica transversal o la restitució íntegra d’un Estatut esmicolat aprovat pel Parlament i el ciutadà?

Europa està escodrinyant cada moviment. Confia en una Catalunya pròspera i que Espanya respongui del seu deute europeu. Amb o sense segregació? La prudència aconsella silenci fins l’últim moment i deixar fer. “Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes” (Ambrose Evans-Pritchard, cap d’informació econòmica internacional de “The Daily Telegraph). Europa no utilitzarà cap dret de veto contra Catalunya. Si Espanya ho fes podria ser expulsada per antidemocràtica. La UE es fa creus per les declaracions militars i ministerials del país contra els drets democràtics després de 30 anys de relacions comunitàries. Aquests comentaris sobre els escocesos en boca del ministre britànic hauria aixecat un escàndol de pronòstic, afirma Ambrose Evans. L’autodeterminació és un dret internacional.  Provocar la rendició dels catalans per assetjament econòmic seria una pèssima estratègia després de 300 anys de resistència. Res més lluny de la claudicació perquè les dificultats enforteixen les conviccions majoritàries consolidades.

Ramon Mas Sanglas – 10/11/2013