Els molins de vent de la independència

Les aigües del riu sobiranista tornen parcialment a la seva llera després de mig any de devastació. El bon abastament serà capaç d'omplir les esperances dels catalans?

 

Embolica que fa fort, però, l’independentisme té llista única per al 27S, finalment. Els gegants dividits de la fantasia política han tornat a la racionalitat i pot fer-se realitat el propòsit d’un poble. Ha calgut una cimera per crear un diccionari exprés i definir què és un polític civil, actiu, temporal i els seus drets només 70 dies abans de la cita amb les urnes. Un rècord d’ultimàtums per superar utopies com el voler competir una final de campions amb amateurs sols sense els professionals del procés sobiranista. Hauria estat un error històric i l’enterrament de la feina de tres anys, simplement per esquivar la ideologia del president i el seu partit. La independència d’un poble té signes partidistes propis o és l’alliberació d’un país democràticament? La rebel·lia col·laboradora de la CUP -nens petits díscols de CDC- no ha de moure un mil·límetre les línies mestres del full de ruta del procés, comú a tots els secessionistes. Si el problema rau en qui ha d’encapçalar la llista única la solució estaria en el mateix poble sobirà, no en el partidisme. Com? Mitjançant primàries populars directes sorgides del 27S. A falta d’una llei electoral catalana amb candidatures obertes, que cada votant marqui UNA creu al líder preferit de la llista -sigui polític o no- per presidir un parlament transitori i constituent de la nova república catalana amb un govern de concentració. Prou de lluites intestines pel lideratge. El full de ruta únic no pot divergir en els instruments comuns per aconseguir la fita. Estem dirimint un nou país entre Catalunya/Espanya, no entre ideologia dretes/esquerres. Si la confluència del moviment independentista no és total i forta, serà batuda per la unitat espanyolista del PPC, C's, UDC i la neutralitat dels indecisos capitanejats per les fades del federalisme hispànic del PSC, ICV i Podemos.

Hem superat el ridícul de la desunió després d’una crisi d’egos partidistes, encara que els resultats no fossin satisfactoris. Molt al final, però, hem entrat en la fase escocesa d’un referèndum formal amb forma de comicis plebiscitaris. Gràcies a l’empenta de l’ANC, Omnium Cultural, MES, l’AMI i altres entitats polítiques compromeses en aquest sumatori, la Diada 11S es veurà enfortida per combatre l’abstencionisme del 27S. Si Catalunya esdevé una República pròpia ja vindran les eleccions pertinents per formar l’arc parlamentari partidista més adient a les necessitats dels país. Aquest segon pas només té sentit fora de la transició econòmica i financera escloscades actuals. Què podria canviar a Catalunya amb un govern espanyol PP-Cs o PSOE-Podemos? Res de res o un lleuger envernissament. El repte és saber que farem el 28S si el poble opta pel canvi dràstic i la negociació de la separació. A més de gosadia política i ciutadana ens cal un calendari i unes estructures d’Estat ben definides pel dia D que il·lustrin al votant convençut i deixin pocs indecisos a casa un dia electoral clau per als catalans i el seu futur.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/7/2015