Eleccions anticipades i autocrítica

Un cúmul de circumstàncies del passat més immediat han precipitat els esdeveniments polítics després de la Diada. L’anàlisi de l’efervescència 11-S i el cop de porta de Madrid al pacte fiscal avalat majoritàriament pel Parlament català han dut el govern a unes eleccions anticipades, agosarades i temeràries per a molts ciutadans, polítics i observadors. L’anticatalanisme permanent des de l’Espanya més centralitzadora i la pressió econòmica estatal han creat el caliu idoni al carrer amb tres potencials sortides dels catalans: sobiranisme o independència, federalisme asimètric nacional o reforma financera autonòmica. El milió i mig (un milió, votants majors de 18 anys) de manifestants aglutinaven els tres corrents en proporcions ben diferents. La voluntat dels catalans restants amb dret a vot (uns 4 milions) només pot ser coneguda amb un referèndum o unes eleccions. La doble temeritat de la convocatòria radica en la inseguretat parlamentària d’una majoria suficient per formar un govern unitari cap a l’autodeterminació i el desconeixement del vot ciutadà per manca d’un referèndum consultiu sobre les tres opcions. S’han invertit els tacticismes perillosament. El president ha preferit llançar-se a la piscina sense mesurar el nivell d’aigua o la profunditat. Un repte i un risc en paral·lel.

Analitzem la situació del present. Catalunya té un gruix polític sòlid –com va aconseguir pel pacte fiscal- per afrontar la sobirania del país davant les urnes? No. Cada partit anirà a les eleccions per lliure, malgrat l’excepcionalitat dels comicis amb caràcter plebiscitari. Tenim una cambra desmembrada. Un partit convergent indefinit respecte la independència, una oposició conservadora tancada en banda (PPC i Cs), un PSC federalista dividit i ICV amb moltes reserves. Només ERC i SI tenen clara la secessió. Una consulta popular prèvia –primàries electorals o sondeig- hauria permès el reagrupament ideològic de tendències polítiques semblants i presentar un programa comú per esvair dubtes, un projecte nacional del nou Estat, independent o confederat. No valia la pena retardar uns mesos les eleccions en benefici dels candidats i la ciutadania consultada? La urgència fa pensar que l’asfixia és insuportable.

Ara tenim sobre la taula un futur més incert que mai. L’endemà del 25-N –desprès d’una duríssima campanya electoral plebiscitària, amb detractors interns i espanyolistes- el poble català pot topar amb el mateix continuisme o pitjor, sense horitzó ni sortida econòmica. Esperem el més desitjable, una majoria relativa o absoluta obstinada en posar les bases de la república catalana. El primer escenari suposaria el terrabastall convergent i la dimissió del president Mas. Només el segon supòsit agrairia l’avançament electoral. Cap líder és profeta ni messies garantit. El cabdill Moisès no va entrar en terra promesa i un poble embogit per Jesús el diumenge de rams, el crucificaven cinc dies després. Un referèndum posterior a les eleccions per a què? Canviar o ratificar el programa de la candidatura electa?

La pedra filosofal de la democràcia és la ferma convicció del dret a decidir dels pobles. El bloqueig i blindatge de la Constitució, fonament de la ideologia conservadora, perd tota la força. El poder polític i financer d’una nació no té estabilitat en la simple lletra de la Carta Magna sinó en l’esperit renovador que impulsen els ciutadans. La nova transició que neix passa factura al cafè gratuït per a tots. Catalunya no pot continuar vivint assetjada ni per un centralisme avassallador ni per una legalitat immutable. La llibertat lingüística i cultural històriques de Catalunya ha de recuperar el vol i acabar amb els impostos solidaris abusius. Una República Catalana té perfecta cabuda dintre l’Europa de l’euro sense presentar batalles incivilitzades de mercats. Les nacions les formen les persones. Poder parlar amb coneixement de causa i decidir el seu futur sense represàlies és la grandesa de les nacions.

Ramon Mas Sanglas – 26/9/2012