La democràcia del poble català sotmesa a l’economia

El poble ha obert massivament el camí del sobiranisme català al carrer. Les urnes l’han de tancar individualment. Els nostres polítics, desavinguts, han fet curt i tard. No poden, no volen, no s‘atreveixen. El clam independentista de la Diada 2012, sense retorn, espera la resposta majoritària en unes eleccions per triar els líders del nou Estat català europeu. On són aquests arquitectes carismàtics del diàleg, l’entesa i l’empenta final? S’acosta l’hora del lideratge per convicció, amb ideologia de servei, tecnòcrates o experts apolítics.

El gran repte del dia-D, i ara què? Llibertat política d’autogovern o seguir en les beceroles de la submissió? Sabem que Espanya i Europa han barrat hipotèticament el pas de la secessió. Espanya  –sense Catalunya- és una garantia menor, més insolvent, per retornar el rescat a Europa. Sense el motor econòmic del país, la gallina dels ous d’or de Catalunya, Espanya perd credibilitat exterior. Quan es tracta de la butxaca europea i espanyola s’obliden dels drets fonamentals dels pobles, el dret a decidir. El govern central té la pilota al seu terrat fins el dia 20 de setembre. Tots intuïm la resposta salomònica del president amb un premi de consolació: liquidar el deute pendent amb Catalunya i la promesa de reducció progressiva de l’1% de l’aportació solidària anual fins el 4% -paràmetre europeu- enlloc del 8% actual. Un apedaçament fiscal. Les senyeres i estelades no pidolaven les engrunes de Madrid (dos mil milions anuals). Serà l’escenari més probable, ben diferent de la veu contundent de la Diada. Conseqüentment el xoc de trens es preveu inevitable i durador.

Sortida catalana indefugible: nous comicis per formar un govern constituent unitari o de concentració, sense ambigüitats ideològiques contraposades. Serà el millor referèndum inequívoc de les voluntats populars. És hora d’acabar amb la Catalunya política de les dissensions i els interessos camuflats: sobiranisme fiscal pur o més espoli. El continuisme d’un mixt ha fracassat. Necessitem majoria absoluta independentista per engendrar el nou estat en el si europeu, sense reminiscències espanyoles colonialistes. El dret dels tractats internacionals diu que Catalunya és de facto membre de ple dret si no es dóna de baixa dels tractats signats per Espanya. S'està creant una nebulosa de confusió i pànic periodístic irreal. Prou psicosis de por. Som madurs per emancipar-nos i buscar la vida sols si fem nosa i no ens volen com som i ens mereixem. La majoria democràtica té la paraula, no la imposició. La història demana punt final a 35 anys de transició mal feta per iniciar una nova Catalunya.

L’embolic del senyor Rajoy és no saber què fer amb un Estat mal dissenyat, unes institucions inservibles. El problema no és Catalunya ni el País Basc, autosuficients. Són les falses autonomies dependents, artificials. La seva reunificació és l’única sortida realista, amb la segona transició. D’aquí el silenci, obscurantisme i tabús sobre les balances fiscals autonòmiques. Catalunya ha iniciat l’autodeterminació nacional. Les reformes anticrisi seran pals a l’aigua mentre un govern centralitzador remi a contracorrent del poble. En democràcia el ciutadà necessita saber on va, quants són, què vol i els terminis del full de ruta, de forma pacífica. Totes les portes s’obren i es tanquen. No hi posem forrellats constitucionals ni sordina a les veus quan presumim de llibertat, cultura i civilització.

Ramon Mas Sanglas – 12/9/2012