Sostenibilitat dels pensionistes catalans

El col·lectiu de jubiltats catalans- 1,6 milions-  tindran la paraula decissiva el 27-S- Apostaran per seguir igual o millorar la seva pensió?  Busqueu informació objectiva urgentment.

La controvertida polèmica sobre les pensions dels catalans -1,6 milions de beneficiaris-  en cas d’una segregació territorial, es fonamenta en la temença sembrada per l’espanyolisme anticatalanista i en la ignorància per manca de documentació econòmica, rigorosa i oficial. És un fet real que Catalunya pateix avui un dèficit fiscal en l’àmbit de la Seguretat social, sotmès a un règim estatutari i constitucional restrictiu penalitzat per la quota de solidaritat obligatòria dels seus impostos. La diferència entre la recaptació mensual dels treballadors i empresaris catalans i la despesa dels seus pensionistes no és compensatòria  degut a l’evasió parcial a Madrid del capital recaptat. La mitjana recaptatòria de Catalunya és superior amb un 19% d’aturats enfront dels 23% d’ Espanya, sense comptar les empreses catalanes amb seu a Madrid on cotitzen. La millora progressiva post crisi i els valors absoluts de la recuperació són alentidors perquè l’economia catalana aporta el 20% del creixement nacional, un 16% de la població espanyola.  En un sistema de Seguretat Social propi això repercutiria directament en les arques catalanes amb un augment d’uns 200 euros/mes –aproximadament- per pensionista, uns tres mil milions anuals addicionals. Si la pensió mitjana del sistema espanyol –jubilació, incapacitat permanent, viduïtat i orfenesa- és de 864,80 euros/mes (2013), en un  règim català independent hi haurien més mileuristes.

Els malentesos sobre el pagament dels jubilats es basen en el desconeixement del sistema o mecànica. No existeix un fons acumulatiu i exclusiu per a tal finalitat. Es paga cada mes al pensionista de la recaptació aportada pel sector actiu dels treballadors i empreses cotitzants a la SS. A menys atur més ingressos. La famosa guardiola o excedents reals de 41.634 mil milions d’euros (2014) gràcies als anys laborals de vaques grasses, s’està buidant cada vegada que l’INSS en fa ús per afrontar les dues pagues extres anuals. Cada autonomia hi té la seva fracció proporcional que caldria negociar o rescatar en cas de segregació.

El nivell de vida o renda per càpita varia entre regions. D’aquí la necessitat d’ajustar les quanties perceptores regionals al marge dels barems de cotització al llarg de la vida laboral personal per no devaluar el poder adquisitiu degut a les desigualtats autonòmiques. Es una fal·làcia la uniformitat espanyola en l’adquisició de béns, habitatge o les inversions quan la ràtio catalana entre pensió i productivitat és d’un 8% inferior al que hauria de ser. És insultant i demagògic llegir que “els catalans cobren les pensions gràcies a la solidaritat dels espanyols" (Fátima Ibáñez) i que una Catalunya independent no tindria liquiditat per pagar quan la seva taxa d’atur és més baixa i la cotització mitjana més alta. Esperem que les estructures d´Estat fetes per la comissió de la Transició Nacional ens ho aclareixin durant la campanya electoral. L’impossible  és ser autosuficients i aportar a més un 6’5% o 8% del PIB (segons el model aplicat de balança fiscal) per sufragar altres pensions o inversions espanyoles. La solidaritat té uns límits de temps i racionalitat a l’estil alemany, “no pagar més del que reps” (principi d’ordinalitat). Economistes prestigiosos apolítics no solament avalen la sostenibilitat social de les pensions actuals dels catalans com a estat propi –cada dia més nombroses-, sinó que el superàvit mensual de la SS catalana donaria per fer un fons de reserva  en vistes al major envelliment poblacional.

Tota la rumorologia unionista maliciosa al respecte és per atemorir als 1,6 milions de votants jubilats catalans, el major col·lectiu decisiu el dia 27-S per decantar la balança a favor propi o seguir perdent recursos de casa gràcies a la classe treballadora catalana en fase expansiva.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/8/2015