Dictadura del NO contra el SÍ de les urnes

La victòria independentista incontestable del 27-S ha estat rebatuda pel govern espanyol, com era d'esperar, i part de l'oposició catalana vençuda. Els gens democràtics hispànics són d'una galaxia extraterrestre o les matemàtiques fallen.

 

El poble català ha parlat clarament (77,5%). Els silenciosos també. Uns resultats inapel·lables amb majoria sobrada favorable a la independència han fet engegar –malauradament- la maquinària maquiavèl·lica del govern espanyol per paralitzar el menor canvi d’autodeterminació. La fragmentació d’un país només es dóna per la mala voluntat dels governants i la negativa al pacte. L'orgull constitucionalista del 1978 no pot pair políticament la sobirania d'un poble al segle XXI. Una vegada més, el mur de la llei immobilista i les declaracions absurdes contra una victòria evident contradiuen la llibertat democràtica de les urnes enfrontant escons i vots, com a excusa. Si la majoria absoluta de Rajoy està recolzada pel 44,63% dels votants espanyols, ¿no és vàlida la majoria independentista catalana amb el 48% de vots autonòmics? El sobiranisme català hauria acatat la derrota del mandat popular, d’haver-se donat. Per què no fa el mateix el centralisme espanyolista? Les regles del joc no poden alterar-se en funció dels resultats adversos quan les eleccions són legals i acordades pels participants. D’això se’n diu traïdoria democràtica inquisitorial. El corró  absolutista del PP podrà frenar el procés tres mesos amb el TC fet a mida a tal efecte, però, no als ulls del món. El més incongruent és, no obstant, que els interessos d’un partit involucionista pels fets-, deixi en ridícul els valors d´un Estat europeu negant un referèndum legal a Catalunya, el seu motor econòmic que tant estimen, per necessitat. Tots els exabruptes apocalíptics de la campanya electoral, de ser verídics, afectarien el territori espanyol. És la seva por que no van aconseguit inculcar a l’electorat català. La inversió  tramposa dels efectes perversos ja no és creïble en una societat intel·ligent. Les urnes no ho perdonen. Les males arts en període electoral són injustificables, i conjurar a posteriori la lluita contra uns resultats inesperats, fent servir l’artilleria jurídica estatal, és una declaració de guerra bruta en tota regla. La burla més flagrant del consens i mà estesa de que Rajoy sempre ha presumit, irònicament.

L´honorable líder del procés, el quart de la llista, mereix l’aplaudiment clamorós d’un poble lluitador, malgrat els boicots persistents de l’oposició. Sempre actiu, mai ha estat amagat. No li han fet la feina com en altres partits amb líders desapareguts, ni amb reforços polítics espanyols i estrangers sobrevinguts. Sense la seva tossudesa cronometrada, rigorosa i orquestrada de cinc anys, l´èxit del 27-S no hauria estat possible. Gràcies, Artur Mas, president. Sabem que la victòria final es deu al poble, però, el camí –ple de mines i d’obstacles- ha tingut uns enginyers que els han sabut sortejar. Demanar la dimissió és  reconèixer la nosa que els fa per la feina feta. Queda el més difícil, però. La brega amb el nou govern espanyol sense majoria absoluta –esperem-, no ho posarà fàcil per encarar la recta final. Al govern de concentració català només li fem dos precs: entesa interna i diàleg efectiu per  declarar o no la República Catalana mitjançant un referèndum en el marc europeu pactat o votar una alternativa digna del país, in extremis. La civilització política hispànica no pot arribar fins aquí deixant de banda tribunals i amenaces? Cap  partit català, llevat del PPC, es resigna continuar amb l’estatus autonòmic actual. Per extensió,  tot el regne d’Espanya es veurà abocat al canvi. El cadàver de la transició clama la sepultura. Això només es fa amb la regeneració democràtica com ha demanat Catalunya el 27-S portant a terme l’estricte compliment de les urnes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/9/2015