Independència pactada, la DUI in extremis

El dia 11-S s'aixecarà el teló de la campanya electoral. L'espectador veurà un escenari farcit d'incògnites. Sabrà trobar la solució més adequada per expressar-la el 27-S?

Sondejos seriosos donen la majoria del Parlament a Junts pel Sí (60-62 escons) amb la CUP (8-10) sobre un 70-72% estimatiu de participació. No així en vots, el súmmum de l'èxit. Només el 12% de catalans admet la independència unilateral. A una democràcia definida a través de les urnes el govern espanyol no pot negar-se a negociar una transició independentista pacífica i encara menys fer fora de la UE uns membres de ple dret. La batalla final està per lliurar amb les mútues estratègies de campanya. La realitat és que els convençuts dels dos fronts antagònics no faran cap pas enrere.

Sobre la base d'amenaces ministerials, cartes insidioses i proclames contra candidats, en lloc d'aportar llum i programes al votant, ageganten els murs del 27-S. Un govern de concentració per començar el procés constituent de la transició independentista fins el referèndum final i legal es perfila més a l’abast. Com trencar el contenciós amb Madrid per encetar la negociació bilateral? Amb la força devastadora i brutal de les urnes. No una majoria simple, malgrat que suficient. Un tsunami de vots imposaria el canvi dràstic de l’Estat als ulls del món amb una oferta antisecessionista convincent o la independència amigable. Són les úniques alternatives a qualsevol decisió unilateral. Senyor Rajoy, no tergiversi els antecedents. El president Mas va venir a la Moncloa demanant un pacte fiscal plausible per a Catalunya, no un referèndum d'entrada. Aquest va ser el segon pas per la tossudesa a estudiar la sol·licitud. El 27-S, és la porta oberta al poble que es va tancar políticament a Madrid per imperi de la llei, sempre canviable per l'home de bona voluntat, no de mala fe amb el canvi d’un TC coercitiu i a mida de les circumstàncies absolutistes.

Un triomf inapel·lable del SÍ/SÍ obligaria declarar Catalunya un Estat independent. Però, alerta amb els llops vestits d’ovella, com Catalunya Sí es pot o el PSC. Què pot i què volen? El dret genèric a decidir una Nació sense Estat amb hisenda pròpia simètrica, drets en llengua i cultura, sense oblidar la solidaritat imposada? En què diferiria d'una Espanya federal tan enunciada com desconeguda? Felipe González va tenir 12 anys per reconèixer una singularitat catalana. El “apoyaré el Estatut” de Zapatero és la burla que patim. Només en vigílies del 27-S la incultura política s’adona que Espanya en sortirà més perjudicada que Catalunya. El sobiranisme no caurà en el parany de la promesa fàcil i buida –com Cameron als escocesos- per fer canviar el vot final. Unionistes, baixeu del burro i abandoneu la intransigència centralista secular i accepteu el repte de la raó. Possiblement,  una part del 42% d’indecisos agafarà una papereta en busca d’una millora substancial de Catalunya  sense riscos personals i els menors costos europeus, sense cap adéu. És el votant pràctic o de butxaca, respectable,  que només busca la viabilitat econòmica. En el recompte, s’alinearan amb el SÍ o el NO? De moment, Junts pel Sí i la CUP encapçalen el camí cap a la independència, unilateral en últim terme. És innegable que en molts electors dormita la tercera via subliminal en primera instància, sense renunciar l’ultimàtum de la fugida com a segona. Espanya vol posar a prova els catalans abans d’agenollar-se amb una oferta? Creuen que estan en venda? Necessiten comptar-nos per aplicar el seus barems, fallides  les teories polítiques del diàleg. Per què més baralles internes de campanya  i més guerra bruta nacional? Que parlin les urnes. L' últim i únic objectiu és pactar amb dignitat un nou status referendat de Catalunya sense segregació o acceptar bilateralment totes les conseqüències de  la desconnexió jurídica definitivament. L’imperatiu de les urnes és sagrat. La unilateralitat només la imposarà la ceguesa del diàleg i l’incompliment dels resultats 27-S. Parlem de negociació estructural i econòmica de país, no de persones. A Catalunya hi conviuen moltes ètnies, castellans sobrevinguts i empresaris de fora que no tenen perquè ser víctimes d’una rescissió ben entesa. Marxaran els catalans o l'empresariat resident fora de Catalunya? Què preval, l'imperi de la llei constitucional espanyola o l'imperi dels drets universals democràtics d'un poble? Un nou govern espanyol tampoc serà la panacea del problema Espanya-Catalunya. Caldria, abans, un canvi institucional profund que enterri una transició superada. Els actors d'aquell escenari estan preparats políticament i personalment per fer renéixer un futur espanyol i català regenerat? A una resposta negativa, només la independència potser la contrapartida per necessitat vital i llibertat humana.

Rsmon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/9/2015