El federalisme espanyol, l’ambigüitat socialista

L'ambigüitat és el segell de totes les campanyes electoral. Aquesta vegada els socialistes s'emportaran la palma. L'amagatall d'un federalisme espanyol desconegut serà la tercera via enfront de la secessió i l'unionisme.

El ciutadà català del carrer sap què vol dir el mot independència. Molt més si hi està en desacord. Coneix els obstacles polítics i jurídics que comporta desenvolupar aquest procés en l’àmbit espanyol i autonòmic. Amb la mateixa intensitat, el català unionista i convençut que la separació és pejorativa lluita per la indivisibilitat d’Espanya. Dos fronts oposats igual de legítims, amb el suport de les urnes 27-S uns i el paraigua del sobiranisme nacional els altres. Els primers exigeixen  un referèndum pactat a l’estil europeu per confirmar la realitat popular, mentre els segons s’hi oposen per por a perdre l’hegemonia sobirana –que creuen tenir- emparats en una Constitució inamovible. Dues visions ben definides i discordats de democràcia, la progressista i l’enquistada per la llei. Queda un tercer bloc. Cap governant federalista –molt menys el ciutadà- s’atreveix explicar com seria in situ una Espanya federal real. És una paraula buida de contingut. Només tenen els referencials d’una Alemanya, Suïssa o uns EUA idíl·lics inaplicables aquí. Cap polític del PSOE-PSC ha fet mai una mínima insinuació al mapa espanyol federal o confederal. Tots esquiven l’explicitació de quants i quins estats hi haurien.  Pensen en les mateixes autonomies actuals amb noms diferents o es faria una reducció numèrica en funció de la capacitat productiva regional i de l’autosuficiència econòmica? Aquest silenci per covardia o ignorància interessada, si perdura durant la campanya electoral serà un engany greu al ciutadà desnortat que confia en un canvi  d’estructures del país en clau federalista sense saber en què, quan i com. Aquesta tercera opcionalitat enfrontada al “Junts pel SÍ” i al “Junts pel NO” porta el segell de la ambigüitat o indefinició política per confondre més a l’indecís, amb un agreujant: el socialisme espanyol no recolza el dret a decidir en referèndum. Reformar la Constitució en abstracte és apedaçar-la sense reconeixement explícit de les nacions històriques. Retocar el model autonòmic existent no és crear un Estat d’estats federals. Reafirmar la igualtat econòmica entre tots els espanyols és sinònim de simetries fiscals en base a un finançament de vasos comunicants, on la imposició de la solidaritat prima sobre l’ordinalitat (no pagar més del que es rep). La nova transició nacional reclama un procés constituent profund on hi tingui cabuda la pluralitat de nacions amb els drets lingüístics intocables, la recaptació i administració dels seus impostos. El sistema basco-navarrès també és exportable per justícia per damunt del drets històrics respectables.

El mapa polític post 20-D serà divers i de moltes coloraines, però, un tripartit ideològicament: independentista, unionista i reformista en una sala d’espera sine die. La suma d’interessos del PP i els seus homòlegs de C’s tindran més  propera la Moncloa si l’aritmètica els acompanya. De ser insuficient i el terratrèmol secessionista fos un perill nacional, PSOE-PP no dubtaran pel casament, com en èpoques terroristes. No s’imaginen una Espanya decapitada sense Catalunya. En nom de la seva democràcia les aliances més absurdes són vàlides per no perdre la batalla. Aquest puzle presagia gran tibantor electoral amb el focus sobre Catalunya, amb o sense Parlament o un executiu en funcions pendent d’unes possibles noves eleccions catalanes sota l’espasa d’una CUP que censura, ordena i mana sense mullar-se. Tot un espectacle. On està la responsabilitat de govern dels cupaires sense implicar-s’hi? Madrid mira Catalunya i el sobiranisme català les urnes del 20-D, amén de les rèpliques i actuacions del TC que no restarà impassible. Cap partit es resigna a ser la trista figura en hores decisives. CDC, ERC, Podem en Comú, UDC, IU, Podemos i la resta de partits autonomistes s’arrenglaran per separat pel dret a decidir i arrencar de les noves Corts un referèndum català. L’últim cartutx del diàleg –inexistent- per aconseguir una resposta política. No busqueu en la corrupció l’escut per atacar el contrincant. Ningú està net ni és cap solució política de futur, només una premissa imprescindible per governar. L’estrella electoral serà Catalunya, polaritzada en un referèndum sí/no per separar-nos o continuar units i reformats o camuflats en un simulacre constitucional. No oblidem, cap problema s’arregla enterrant-lo, només afrontant-lo.

Ramon Mas Sanglas, Sta. Eugènia de Berga, 3/11/2015