Independència sense radicalismes ni represàlies

L'assetjament fiscal de l'Estat contra Catalunya faran més difícil confegir el trencaclosques català i la sortida del laberint espanyol. El 20-D serà el desllorigador de l'enigma o el remat final de l'independentisme?

L’Estat espanyol ha dut a terme la primera intervenció econòmica contra Catalunya amb la fiscalització cronometrada del FLA i un suposat dèficit no justificat de 1.300 milions de fa anys. És l’aplicació camuflada de l’article 155 per forçar el col·lapse autonòmic. Segon pas, la interposició política o inhabilitació personal tan aviat com el Parlament tingui president i desplegui la mínima operativitat legislativa del procés constituent. Única forma d’esquivar el cop: segones eleccions al març i capgirar les urnes per bé o per mal. El “radicalisme centralista” de la llei contra la “radicalitat independentista” de la democràcia és l’argumentari jurídic i governamental contra Catalunya. Les represàlies faran més complicat el trencaclosques català i la sortida assenyada del laberint espanyol. Les perspectives del post 20-D no semblen optimistes envers un escenari nou amb el mateix inquilí de la Moncloa. Miracles d’uns mateixos polítics entossudits no existiran. Sense majoria absoluta podrà renéixer el plançó d’un executiu mixt PP-C’s o PSOE-Podemos per afrontar el problema català “a la seva manera”. A gust de quants catalans? Què podria oferir aquesta tercera via (marca PSC-UDC) per emmudir un sector  separatista més transigent? Seria l’agafador d’alguns unionistes i de molts indecisos sota mínims: revisió del finançament autonòmic, recaptació de més tributs (no hisenda pròpia), rebaixa del mòdul solidari interregional, menys ingerència lingüística i estabilitat social continuista. Trist panorama, particularment  per a la CUP que denuncia el “neoautonomisme”,“més putes i ramonetes” i “peix al cove”. Res de reformes constitucionals d’envergadura, ni cap reestructuració autonòmica seriosa. Paraules majors que posarien en perill la sacrosanta unitat  i  la reialesa, intocables. Prohibit esmentar la plurinacionalitat i  singularitat catalanes. Seria una gosadia insinuar una economia asimètrica que menyspreï la igualtat entre espanyols o inciti la reflexió secessionista. El concert basc serà objecte de diana durant la campanya electoral? Si per error dels sondejos, Pedro Sánchez arribés a la Moncloa amb Podemos, l’artilleria contra Catalunya no s’aturaria sense la claudicació de l’independentisme. Ha jurat fidelitat a Rajoy contra els terroristes de la unió hispànica. Sobre les promeses d’una Espanya federal veurem fum, fum i més fum. Un canvi de nom,

 en lloc de dir-se “autonomies irreals”. Les regions productives seguiran sostenint les deficitàries a costa de més impostos en lloc de reagrupar-les i buscar fórmules reactives d’autosuficiència i menys dependència. Rendiran mai els comptes de la solidaritat autonòmica i el seu destí?

El conseller Mas-Colell s’ha rebel·lat contra Montoro amb tota legitimitat declarant-se insubmís a les seves exigències. El ministeri ha dictaminat només als catalans el com i en què han d’invertir els propis diners. El préstec de 3.034 milions del FLA no és cap obsequi. El regal el rep l’Estat dels catalans amb el recàrrec sobre aquests tributs pagats. Per què tan silenci sobre les balances fiscals i no sabem els resultats de cada exercici anual? Senyor conseller, vostè sap al cèntim què recapta Catalunya i què va a Espanya cada any. Canti, si us plau. Tenim dret a saber-ho. Més encara, tanqui l’aixeta, si el maltractament i la morositat persisteixen, que algú es queixarà. Això no és radicalisme, sinó el  realisme de la CUP i Junts pel Sí amb tota la raó de la majoria votant.

El Cercle Català d’Economia reclama estabilitat de govern en un marc legal per no marxar del país. Com es compatibilitza amb la voluntat popular expressada en les urnes? Se’n van a Madrid perquè paguen menys impostos. Aquí s’apugen perquè marxen i no arriben els recursos oficials. Com es trenca el bucle? Aparcant l’assetjament als catalans i tornaran, però no interessa tothom. Sabem que aquí està el moll de l’os empresarial i d’Espanya: el poder econòmic de Catalunya, la locomotora del país, no la pantalla patriòtica de rerefons. El tot o res és la pitjor estratègia negociadora. Per equilibrar l’estatus social sense  daltabaixos només queda la via de la consulta o referèndum vinculant, no la imposició esclavitzada a la llei. El Tribunal Internacional de Justícia (22/7/2010) ho explicita taxativament: “...Declarem que en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessària la legalitat”. Esperem que els altaveus electorals, propicis per a la confrontació partidista sense pal·liatius, ens invitin també al pactisme racional i pacífic. Amb voluntat política s’haurien estalviat tot l’engranatge jurídic contra Catalunya practicant el vell adagi: “s’agafa més mosques amb una gota de mel que amb una bóta de vinagre”. Senyors de la CUP, apliqueu-vos la dita també.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/12/2015