Polítics de fira i polítics vocacionals

Estem immersos en plena campanya electoral d´informació o manipulació? De rivalittas partidistes o de servei al ciutadà? Si Espanya no obre una porta a Catalunya, el 20-D podrà revalidar l'indpendentisme del 27-S.

Per què difereixen tant uns polítics propers en campanya electoral dels polítics de l’oposició i més encara del polític governant? Per què no apliquen el que expliquen cada quatre anys? La promesa buida és la vestimenta teatral de fireta per vendre productes rebaixats de dubtosa qualitat  per aconseguir el podi de l’escó. Malauradament, tenen raó els indecisos i abstencionistes que no creuen en una “Black campanya” per la seva irrealitat. Vivim quinze dies de postració política, de tortura televisiva competitiva i de xerrameca monòtona sense tres condicions bàsiques: un calendari i terminis d’execució de cada proposta, avaluació periòdica del programa i compromís de dimissió immediata per incompliment. Cap treballador signa un contracte de quatre anys. Amb qui passa comptes el polític per cobrar cada mes? El poble és el seu amo. La proliferació de nous partits pot induir creure en una renaixença política vocacional per alliçonar als vells governants i fer net dels sacs foradats de corrupció. Fins ara no hem vist el retorn de cap “sobre” ni restitució fraudulenta. Només paraules de transparència. Per la lentitud judicial? Quan interessa és rapidíssima. Cada partit ha buscat el filó més  sucós per seduir  votants novells. Cada paradeta firal exhibeix la millor mercaderia: reforma constitucional i federalisme desconegut(PSOE), garantia de recuperació econòmica ràpida (PP), regeneració política amb l’abolició del bipartidisme (C’s), llibertat de decisió dintre la unitat (Podemos). Els quatre gegants de les enquestes tenen en comú la reducció de l’IRPF i de l’IVA , menys atur a dojo, salari mínim mileurista, nova fiscalitat  autonòmica i l’oposició fèrria a la ruptura de Catalunya. Només Podemos obre una porta referendària. D’on sortiran les misses per cobrir les reformes socials a l’alça?

L’elector està confús i enganyat. Què i a quin partit pot votar si després pactaran els seus interessos a esquenes del poble? No han signat, prèviament, que governarà la formació més votada ni les aliances mútues previsibles. S’imposaran els vençuts com en moltes alcaldies? Moltes paradoxes de campanya seran un frau descarat. Per què Ciutadans perjura que no recolzarà el PP –la seva marca blanca- a menys que guanyi les eleccions?  Rivera no vol ser garant d’estabilitat al costat de Rajoy. Que el PSOE mai governarà amb coalició dels populars i viceversa. Ni C’s amb els socialistes. Conclusió, els potencials guanyadors, el PP, quedarà més sol que la una i sense cap majoria? Ningú s'ho creu. Aleshores, la  campanya haurà estat un pregó de falsedats i bufonades. Com pot castigar l’electorat les aberracions després de les urnes? Fins la pròxima legislatura. El rang democràtic del poble no és el mateix del polític. Només el bon professional amb vocació de servei renunciaria d’immediat abans de manipular i humiliar un país.

El 20-D serà un baròmetre perfecte per mesurar novament l’independentisme català. Si la suma de vots unionistes (PPC, PSC i C’s) de Catalunya no superés el 50%  es revalidarà la  victòria sobiranista del 27-S. Seria l’impuls final per a l’entesa  de Junts pel Sí  i  la CUP per engegar el procés constituent legalment. Els polítics espanyols hauran perdut una oportunitat d’or amagats sota la Constitució. Per què volen reformar-la? Per obsoleta  o per actualitzar els lligams de la transició contra la secessió? Catalunya no caurà en el parany dels magistrat Cobos invitant els catalans a fer propostes constitucionals sota l’arbitratge dels espanyols. David contra Goliat, 7 milions de votants contra 40 milions. No, gràcies. Té raó el president del Congrés que “sense Catalunya Espanya seria diferent”. I a la inversa? S’ha preguntat per què el 47,8% de catalans vol marxar? Per viure millor i sense dependències colonials. Algun basc o navarrès s’ha sentit mai orfe, més pobre i desemparat pel concert econòmic? Catalunya també és major d’edat per emancipar-se, si vol. Només cal un referèndum per saber-ho i confirmar  que la Constitució espanyola és viva i adaptada a la democràcia europea del segle XXI.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/12/2015