Els camuflatges socialistes de Miquel Iceta

En temps difícils de negociació política apareixen els laberints més inesperats per salvar la pròpia pell i especialment, ser el partit més demòcrata al costat del poble.

Després de renunciar al dret a decidir recolzat pel PSC en l’anterior legislatura al costat del 80% dels catalans, el seu secretari Miquel Iceta proposa un tripijoc per arreglar el conflicte Espanya-Catalunya. En primer lloc, una reforma constitucional federalista, com propugnen els seus germans del PSOE. Però, si aquest full de ruta amb el concurs imprescindible dels populars (dos terços de la Cambra) fracassés, proposa el pla B: un referèndum català a la canadenca fonamentat en la llei de la claredat, és a dir, la vinculació dels resultats a una pregunta pactada sense dilacions. Senyor Iceta, els dos projectes tufegen a trampa i a una sortida tardana de penediment, tot i saber que el PP té urticària a tal reforma. La unilateralitat (DUI-RUI) i el radicalisme que atribueix als independentistes no admeten subterfugis, malgrat la gosadia. És la solució límit quan es nega la compartida i negociada  o  una alternativa digna a la desconnexió, que no s’evitarà a cops de tribunal. Vox populi, és la definitiva, sigui secessió o pactisme.  La reforma del sistema autonòmic que conjugui la sobirania nacional intocable i la igualtat entre tots els espanyols és l’engany del cercle quadrat. Oferir als catalans una aprovació referendària del sistema financer estatal i millores constitucionals comunes a costa del mateixos de sempre amb 40 milions de votants espanyols contra 7 milions de catalans seria la més pura ingenuïtat de les urnes. La proposta d’igualtat que es reclama i la singularitat són termes contradictoris. Si Andalusia o Castella sense llengua i cultura mil·lenàries pròpies i diferents com Catalunya, Euskadi i Galícia pretenen la mateixa peculiaritat, com es posaran d’acord? On està la plurinacionalitat pràctica i la ordinalitat en el finançament? La simetria o dependència regional és l’error de base en economia, història i drets. El fracàs autonòmic no pot servir de model en una nomenclatura federal espanyola quan els inventors socialistes del mot no saben definir-la ni respondre a dues qüestions de primària: quants estats federals tindria Espanya i quins serien? Aquesta reforma és una entelèquia per falta de rigor basada en uns principis caducats i la manca de quòrum per convocar-la. Per al PP la transició vigent és l’oxigen del partit, intocable en la seva essència. No volen ni imaginar-se el mínim retoc de la sagrada unitat sobiranista.

El pla B, com a revenja de la negativa reformista seria el comodí del PSC per continuar  en el mapa polític català. Per què es refugien en el referèndum canadenc i no l’escocès? El primer pot jugar amb les majories absolutes mínimes (del 55% als dos terços, fins i tot) per tenir rang de validesa i com a justificant contra la divisió social. L’escocès es conforma amb el 50% més un vot. El senyor Iceta vol proves democràtiques garantides o li agrada posar els catalans contra les cordes per sepultar el secessionisme? És el propi poble –via Parlament- qui marcarà les regles del joc. Si el Brexit (52%) ha disgustat alguns britànics que pretenen fer un nou referèndum a mida dels perdedors, el CATexit –si es dóna el cas- serà congruent a les verdes i a les madures. Un referèndum vinculant i pactat no seria un segon 9-N. Per què tanta resistència o por i paradoxalment exigeixen reformar la Constitució a mida? De fer-se, que sigui en tot el que calgui, sense simulacres. Senyor Iceta, no disfressi el llop d’ovella que la ciutadania catalana porta tres segles aguantant les envestides espanyolistes, més radicals que la unilateralitat a que es veu evocada per salvar la pròpia pell. Cap solució serà fàcil, menys encara si l’imperi de la llei del sistema actual s’imposa a la llei de la claredat i la democràcia, que el nostre protagonista s’esmerça en salvaguardar.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/7/2016