El PP es carrega les pagues extres dels jubilats

El ressò mediàtic sobre la crisi de les pensions es dóna cada 6 mesos, quan arriba la paga extra. La guardiola de la SS toca fons perquè treballadors i empresaris no aporten prou. Què passarà d´aquí un any i mig?

En la guardiola del pensionista hi queden recursos per afrontar tres pagues extres: la del desembre 2016 i les dues del 2017. Tot plegat 25.176 milions dels 66.815 milions que hi havia el 2011 (PSOE). La menjada de 8.700 milions de cada paga extra deixarà buida la reserva acumulada per obra i gràcia d’una reforma laboral del PP que premia els empresaris amb exempcions o baixes cotitzacions a la Seguretat Social (SS) per cada treballador que lloga, en condicions precàries en un 90%, amb minses o nul·les aportacions a la SS. Així pot presumir del milió de persones rescatades de l’atur –a vegades contractades per hores, dies o setmanes- a costa dels pensionistes. Els 8 milions i mig de jubilats, vídues i orfes no es quedaran amb els braços creuats si els impostos de l’Estat no supleixen aquestes reserves mal revertides o sostretes per interès propagandístic polític i de partit. La mesada del pensionista és el pa a taula per a milers i milers de fills i néts. És un dret conquerit durant tota una vida laboral de suor i estalvi per la banda assalariada i empresarial. Podria desaparèixer el desglossament de les dues pagues del juny i desembre, però no, la quantia total anual corresponent per llei. De donar-se qualsevol retallada els jubilats addictes al PP no esperarien les properes eleccions per canviar el seu vot. La guerra social seria implacable i de conseqüències imprevisibles. El pacte de Toledo requereix una reunió d’emergència per trobar una solució immediata via nous impostos estatals o una contrareforma laboral més justa i realista sense enganys de maquillatge, ni esperar que la mortalitat natural ho solucioni. El sistema de la SS no pot viure amb més números vermells generats per un mal entès sosteniment de la tercera edat. No és cap regal. És el retorn dels estalvis laborals i beneficis del seu capital acumulat, administrats per un Estat de dubtosa responsabilitat i competència. Que els futurs pensionistes s’hagin de adaptar a la penúria econòmica del país ho tenen força assumit, malgrat difícil d’admetre en un caos de corrupció política de diners públics. Si els presumptes lladres i defraudadors fiscals retornessin els seus deutes el país canviaria d’imatge i d’estatus. Però, el cercle viciós que alimenta la por del votant ens té atrapats. El PP ha tingut més escons el 26-J en poblacions perseguides més darrerament per la justícia. Es vota els conservadors i al capitalisme com a presumptes garants d’estabilitat nacional, quan únicament un canvi radical d’estructures i mentalitats pot netejar les bases corruptes i defugir d’un continuisme ineficaç. Si la mensualitat del jubilat està penjada de les cotitzacions laborals no es pot desregular aquesta dependència vinculat premiant l’empresariat amb l’exoneració dels seus càrrecs socials per noves contractacions. Que el recompensi amb l’alliberació o rebaixa d’IVA en la productivitat, per exemple. Estem pendents d’un nou govern que no troba els aliats necessaris. Si el deute europeu se li grava amb una multa extra de 8.000 milions, Catalunya vol deixar de ser contribuent net d’Espanya i les arques estatals de la SS estan escurades per complir amb els pensionistes de la nació, ¿quina sortida airosa li resta al futur govern envoltat de partits resistents als pactisme?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/7/2016