Democràcia o llei?

El govern de Madrid ha engegat la maquinària amb so de pau verbal, però, mantenint les idees i estructures polítiques del país. Tenim més embaixadors a Catalunya per sufocar la desconnexió imparable. No serà fàcil sense un gir centralista de 180 graus que apaivagui un catalanisme engrescat en pro dels indecisos i unionistes.

Què fou primer, l’ou o la gallina? Llei i democràcia, qui engendra a qui? Estem en l’escena final del desafiament Catalunya-Espanya amb tres actors rellevants: Rajoy, Soraya i Millo. El primer ha promès canviar el xip en la segona estada a la Moncloa. Per força. Amb majoria simple ha d’afluixar per entendre’s amb els col·legues que l’han envestit. Sense llançar per la borda les lleis del mandat  anterior (educació, reforma laboral i llei mordassa), accepta rectificar-les en ares d’una entesa raonable, respectant els principis d’igualtat dels espanyols i la sobirania nacional indivisible sota l’eslògan  “no hi ha democràcia sense llei”. Només quan interessa? Per què no a la inversa? La llei orgànica de l’Estatut del 2006 aprovada per les Corts Espanyoles, referendada pel poble i signada pel rei, ¿per què fou recorreguda pel PP i trinxada pel Tribunal Constitucional? Les lleis publicades al BOE tenen rangs diferents de compliment? La vicepresidenta Soraya ha estat ungida per plasmar aquest diàleg indefugible i esvair el fantasma de la independència amb contactes permanents abans no prengui més cos el “referèndum o referèndum” del setembre 2017. ¿S’albira una negociació amb més prometences etèries per decantar els catalans indecisos contra el separatisme o més repressió judicial per reafirmar l’unionisme del PP-PSOE-C’s? Tres blocs blindats antireferèndum, sense  escletxes com antuvi amb el terrorisme. Ara a través de l’òptica “don dinero, poderoso caballero”, sinònim de “la pela és la pela”. Enric Millo, polític de fusta conservadora i nou delegat d’Espanya a Catalunya, s’ha compromès evitar la col·lisió dels dos combois amb la mateixa recepta del diàleg exhaustiu per aturar un referèndum autonòmic il·legal. Quina vareta màgica es traurà de l’armilla després de 5 anys d’intents infructuosos? Un desembarcament amb “l’operació diàleg” fa témer el pitjor per fer avortar el full de ruta.

Molts catalans qüestionen el perquè d’aquesta fòbia nacional a un referèndum pactat. No és cap Catexit automàtic. Ignorem quants  voldrien deixar de ser espanyols descontents del tracte que reben. Els sondejos no són infal·libles. L’única certesa del 9-N va ser els dos milions de secessionistes d’una població de 5,5 milions amb dret a vot. Amb una alternativa fiable que mai s’ha ofert, molts optarien per una Catalunya restaurada, recuperant l’Estatut íntegre i legal mutilat al 2010. La negativa a la consulta la fonamenten en la indivisibilitat d’Espanya votada sota el militarisme del 78 (“todo bien atado”), en la covardia i la por terrorífica que surti una diferència a favor de la segregació. Què se’n derivaria per al país sense el primer motor nacional? Conclusió: sepultem el tema, absurdament. Negar la bilateralitat és imposar la unilateralitat i desobediència. El principi d’igualtat és fictici. Ha fallat durant 38 anys la base de l’ordinalitat (no pagar més del que reps).Qui i quan han rendit comptes d’aquesta milionada d’euros solidaris? Ser independent suposa autonomia política i econòmica reals com a nació. Implica un esforç titànic per necessitat, no per caprici. Si Espanya no vol aquesta escissió per les seves conseqüències nefastes, per què no regenera el sistema territorial amb noves estructures equilibrades i justes?

El camí de la desconnexió va directe al laberint de la trama judicial espanyola. La legislació del Parlament està en l’huracà de la denúncia automàtica. Els missatgers de Madrid com poden apagar la foguera de la confrontació amb més combustible? Parlar d’entesa  en aquesta cresta de crispació és burlesc i provocador. Fa anys que sentim la promesa recíproca de seure’s a parlar. Només apreciem retrets mutus d’incompliments, mentides i falsedats numèriques en inversió. Com poden convèncer la societat i al contribuent fidel quan els fets –a vegades corruptes- contradiuen les paraules? No es pot ser ambaixador de la llei sense permís de la democràcia en un país plurinacional i lliure. “La llibertat no es jutja” (Santi Vidal). No podem capgirar l’ordre. Cap llei pot sustentar-se al marge de la voluntat popular, excepte en règims dictatorials. És un contrasentit declarar la llei humana immutable i eterna.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/11/2016