A on vas, Catalunya?

Sap on està, però, ignora la trajectòria que li espera i el port d’arribada. El poble català ha dit prou a la situació actual inaguantable, políticament i econòmica. Una part ha parlat al carrer (11-S) i tots podrem decidir a les urnes el 25-N. Què dirà i com se l’escoltarà l’endemà? És la incògnita d’un futur incert ple d’esculls que trobarem a casa i fora, abans i després d’uns comicis plebiscitaris. Si un país  democràtic impedeix el dret universal a decidir amb subterfugis constitucionals, ¿podem pensar en una democràcia malaltissa o segrestada? La por mediàtica sembrada contra un exercici civilitzat i racional de llibertat és impròpia d’un Estat madur. Afortunadament tenim l’al·licient  de trobar-nos en una comunitat europea més neutral.

El Parlament ha aprovat per majoria absoluta un referèndum vinculant post electoral que ha rebut la condemna més frontal de l’Estat. Tot radicalisme contra la lliure expressió crea més independentisme. Les ideologies polítiques són la base dels interessos partidistes, però, l’economia el paradigma del resultat electoral. La crisi in extremis ha forçat l’ultimàtum a la desafecció relacional mútua envers Espanya per l’ incompliment inversor estatal sistemàtic fins els mateixos pressupostos 2013. La ignomínia catalana ha tocat fons. No és possible sentir-se espanyol i català alhora, sense tots els drets comuns i perdre els singulars. D’aquí les tres opcions hipotètiques: sobirania d’un Estat català, federalisme d’Estats (inexistents) dintre Espanya, reforma financera de les autonomies. La tancada en banda al pacte fiscal exclou la tercera via. El model federalista asimètric suposaria una transferència total de competències sense dependència de veïnatge o molt minsa. Quantes autonomies  tenen autosuficiència econòmica? La resposta fa impracticable avui dia un sistema confederal sense  reestructuracions en profunditat. Hem de concloure que la secessió de Catalunya s’imposa per necessitat de subsistència i la negativa espanyola a una reforma institucional i les estructures d’igualtat.

Els sentiments patriòtics no admeten uniformitat ni redreçament quan s’han maltractat durant dècades i segles. Catalunya té una simbiosi històrica de població per la immigració espanyola de la postguerra  i els nouvinguts posteriors. La integració lingüística a l’entorn català en grau divers ha originat una societat multicultural que no pot ofegar l’autòctona. D’aquí l’obligatorietat de conservar les arrels tot vetllant les tradicions seculars malgrat la pressió uniformista centralitzadora. Si a la distorsió ideològica afegim els greuges econòmics en augment, les raons independentistes es reforcen. Una consulta no vinculant (legal segons l’Art.92 de la Constitució) –prèvia al comicis- , hauria tret de dubtes l’ambigüitat de la població catalana (independència, federalisme, autonomia) en benefici de programes unificats i  coalicions al nou govern. No oblidem que els votants són la brúixola del poder democràtic.

En el full de ruta electoral preocupa la dispersió partidista. Si la Cambra de diputats ha reunificat 84 veus i vots, el projecte programàtic de cada candidatura aïlladament, ¿podrà confondre l’electorat i desdibuixar el consens parlamentari majoritari? Per aconseguir l’objectiu final la ciutadania vol saber amb quins vaixells compta. Si a Ítaca només hi va arribar Ulisses, el catalans no estem disposats a naufragar. No volem sentir cants de sirena durant la travessa electoral simplement per contrarestar els detractors obstinats a retenir-nos presoners. Volem escoltar la veritat de tots els sectors socials, polítics, empresarials, demostrada amb xifres reals, amb tots els pros i contres agredolços d’una separació plausible i ben entesa, si és el cas. Només així el 25-N foragitarà l’abstencionisme i podrem albirar l’estrella polar de Catalunya amb la decisió d’un poble compromès en la nova transició nacional.

Ramon Mas Sanglas – 2/10/2012