La independència, la solució

Sona a lema partidista de somiatruites. Analitzant fredament la situació econòmica catalana s’arriba a la conclusió d’aquest titular per sortir de la crisi i ben a aviat. La prioritat popular no és qüestió d’idealismes sinó de butxaca ben entesa. Catalunya ha demanat formalment l’adhesió al fons de liquidat de la Hisenda espanyola per arribar a final d’any. Aquest rescat autonòmic té un preu de més endeutament que s’evitaria amb un pacte fiscal just (pagant un 4% del PIB de solidaritat enlloc del 8%). Amb la independència de l’estat central ni existiria el plantejament. Espanya no dóna sense res a canvi. El préstec, a més d’una pèrdua d’autogovern com a contrapartida, serà un nou apedaçament per mig any, i una gran humiliació: Catalunya es rescata amb els propis impostos que paga de més cada any. Pagarem dues vegades. Quan posarem fi al cercle viciós? Els pressupostos del 2013 necessitaran de noves injeccions dineràries estatals, a menys que es recaptin de més retallades autonòmiques. La promesa de Rajoy -feta per escrit al president de la Generalitat- , d’estudiar en profunditat el pacte fiscal, no deixa de ser una resposta evasiva o d’intencions amagades a llarg termini, perquè el tema no consta en l’agenda del govern espanyol.

L’onze de setembre pot ser una gran diada pro independentisme realista o un gran desencís per la  manipulació i volada de coloms. Seria un bon dia per exhibir al poble català el llibre de la comptabilitat com a futurible nació independent d’Espanya i comparar-lo amb els comptes que rendim cada any a Madrid com a satèl·lits de la seva economia. Només la clarividència del futur farà decidir un poble lliure, sense enganys i amb convicció. Què, com i on som ara, què, com i on aniríem tots sols. S’han fet estudis rigorosos de les dues vies. Per què no surten a la llum sense tabús? La veritat ja no està en les propostes dels partits polítics –mancats de credibilitat social- sinó en els expertes economicistes d’arreu, apolítics per més garantia.

La Diada Nacional de Catalunya és una exclusivitat de la ciutadania, sense governants? Dit altrament, l’onze de setembre ¿té celebracions institucionals protocol·làries a porta tancada, entre polítics, -per salvar les discrepàncies internes- i actes públics reivindicatius –la feina bruta- confiada a la societat indignada? Senyors diputats, les decisions legislatives s’han de dur a la pràctica fins el final, tots plegats, sense por de ser estigmatitzats al carrer. Com a persona, individualment, i com a corporació de classe política votada en qualitat de representant. Tenim una Cambra molt plural ideològicament. Quan la majoria democràtica ha volgut un determinat color perquè les seves propostes han convençut les urnes i les seves tesis són avalades en seu parlamentària, no es pot girar la cara al poble. Qui es trobi incòmode en una celebració que clama pels drets autonòmics, ocupa un lloc inadequat o s’estima poc la feina que hauria de fer. Prou debats sobre la conveniència de representació pública, a títol personal o de partit. Saber nedar i guardar la roba pot ser una mesura de prudència, però també una inseguretat i covardia en moments molt crítics. Quan el preàmbul de l’Estatut consagra Catalunya com a nació, ¿per què amagar-nos del dret sobiranista legítim i d’autodeterminació? Si la tramitació del pacte fiscal aprovada és una expressió del nacionalisme envers el progrés resulta poc comprensible defugir com a polític d’aquesta reivindicació en una diada autonòmica.

Ramon Mas Sanglas – 29/8/2012