El flirteig polític, un futur incert

Conviure amb l'eslògan "no hi ha un pam de net" ja és el modus vivendi en la esfera política. Estem contaminats per la informació, i malauradament per la realitat.

Els esdeveniments polítics malagradosos són de mal pair per les dues bandes. Madrid està combatent amb virulència totes les eines d'un futur Estat català estigmatitzant el procés sobiranista "d'obscurantisme, fanatisme i tirania", segons Consuelo Madrigal, fiscal general de l'Estat. Contra Catalunya tot sembla vàlid, fins i tot els qualificatius  inquisitorials. Però, siguem congruents. Carregar totes les culpes als de fora, quan els mobles de casa estan afectats pel corc polític de la desunió i l'egoisme que mata la germinació de la independència amb el desencís popular, també ens fa culpables. Demanem  drets autonòmics quan desaprofitem els que tenim a mà com el consens d’ una llei electoral catalana més favorable. Cada sacsejada parlamentària lluny de l'acord majoritari suposa una frenada de la maquinària del país. En una paraula, més inestabilitat i regressió per a un ciutadà que busca seguretat en la peregrinació electoral en un any decisiu. Cada dia ens sorprèn algun ensurt. Cada nova esquitxada de corrupció o topada amb el company de viatge és un sotrac per a la catalanitat que necessita d'un camí planer a casa. Raó de més per fer net de l'avarícia partidista. Els recels mutus i els vaivens polítics del present sota aparences amistoses del benentès han de sortir del cau de l'opacitat. Quants més desencontres entre col·legues de conveniència, més tibantors i feblesa envers el 27-S. Les cures intensives de tantes ferides encadenades no cicatritzen bé. Paraules i més paraules desinflen els globus d'una societat cansada de politiqueig i mancada de cultura del pacte sòlid. L'evidència d'aquesta superficialitat és palesa en  sessions parlamentàries entre suposats socis. Quan una parella d'enamorats discuteixen sovint abans de casar-se, fan i trenquen acords fàcilment i han de fer les paus sovint, s'augura un matrimoni fracassat, si mai arriba a consumar-se. Convergents i republicans, ¿estan cridats a entendre's si en la vida governativa no han compartit cap experiència mútua de governabilitat? Uns no hi volen participar -avesats a la comoditat de l'oposició sense desgast- i altres, no permeten la intromissió en la rutina del monopoli amb l'excusa de la legislatura curta. La fita comuna del sobiranisme és simplement idíl·lica quan es mantenen separades qüestions pragmàtiques i vitals com la llista única de país, emblema fonamental del mateix full de ruta. La lluita per la independència està basada en la democràcia i la voluntat del poble, més que en l'enfortiment del lideratge parlamentari. La prioritat partidista per damunt del servei al poble farà naufragar un procés engrescador. Del gerro de fina porcellana anterior al 9N en queda la força d'un voluntariat per refer les peces trencades. Serà suficient? Queden per superar molts entrebancs de l'espanyolisme fins la convocatòria autonòmica. Ara la possible coincidència -intencionada- de la data amb les eleccions generals per torpedinar el sobiranisme. La millor resolució d'un conflicte és evitar-lo quan està al nostre abast. Si la pluralitat excessiva del partidisme català és un fre a l'entesa, raó de més per evitar la dispersió que ens divideix. Diafanitat total: secessió pactada, almenys dintre de casa, o la submissió al continuisme. En un país lliure la resposta mai és política o jurídica, únicament democràtica. Tindrem la que ens mereixem?

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 1/5/2015