Preludi de nous temps

Les majories absolutes del PP no han pogut suportar el pes de les urnes contra la corrupció. El llenguatge democràtic d'un dia ha acabat amb el poder abusiu de quatre. S'imposarà llum i saviesa?

 

Que l'electorat no s'equivoca i fa justícia posant cada partit i polític al seu lloc ha quedat palès en les urnes. Ara la pilota roda sense rumb en el camp d’uns guanyadors forçats als acords del seny i la responsabilitat per no defraudar les expectatives dels votants sense més immoralitats i governar amb realisme. La corrupció del PP espanyol ha decapitat les majories absolutes arreu del país. El poble ha fet de jutge implacable d'uns errors greus que ells coneixien i negaven burlant la societat. Catalunya no ha estat una excepció en la batzegada electoral. El tsunami de l'activista social Ada Colau ha envaït l’entorn barceloní amb totes les incògnites d'un programa discutible o poc definit. És tant enigmàtic confegir un puzle de tants colors amb cara i ulls com governar en solitari. La saviesa de l’equilibri rau al terme mig entre el ric i el pobre sense l’explotació de ningú. Del contrari, anirà del foc  a les brases. Conseqüentment la polseguera ha creat un núvol difícil d'esvair envers un sobiranisme confús i afeblit. Si el govern de la capitalitat catalana no enforteix el nucli democràtic del dret a decidir l'esquerda del 27-S pot ser irreversible. Si, casualment, Rajoy es despengés amb una oferta tàctica de pacte -tercera via d’última hora-  penedit del "no" sistemàtic, la independència veuria el precipici ben de prop. Preguem per la seva constància a la tossudesa i la santa ignorància o ceguesa. La nova alcaldessa, ¿farà la consulta promesa als barcelonins per saber amb quin actiu independentista pot comptar el catalanisme de la capital?

Les retallades socials i el retrocés laboral han estat altres  causes del daltabaix polític. El pitjor càstig, no obstant, la rebel·lió a bord entre la mateixa  tripulació. Perdre totes les majories autonòmiques és un contratemps dur de pair. Que els seus caps de llista encarregats de formar govern declinin  tal obligació  avessats al tot, contradiu el sentit democràtic bàsic d'una societat plural. On està la humilitat responsable que apel·la, senyor Rajoy? El votant  ja no ha caigut en l'esterilitat de la paraula buida. Els mateixos barons del partit han dit prou al victimisme i més enganys. La regeneració total d'Esperanza Aguirre no és creïble en les pròpies files. No volen liderar el seu Parlament, però, tampoc estan disposats abandonar el vaixell -Fabra, Cospedal, Bauzá, Rudi- agafats a una cadira feta a mida molts anys. El seu orgull podrà aguantar més invectives en l'oposició? L'aparició de Podemos i Ciutadans com a alternatives renovadores d'esquerres i dretes, respectivament, ha estat el flagell dels corruptes que el votant ha sabut llegir amb intel·ligència i coratge. La pèrdua de dos milions i mig de votants al PP i vuit-cents mil al PSOE no ha acabat amb el bipartidisme espanyol. És un bon preludi de maduració, però,  pels comicis generals de novembre. La sacsejada política de Barcelona és un stop al joc de cadires i motiu de reflexió seriosa pels polítics involucrats en el procés.  Apostar definitivament per la unió sota llista única el 27-S o acatar el fracàs. La dispersió és l’enemic  del pacte i del sobiranisme. Si resten poques esperances en la reforma d’un finançament espanyol i català just com a taula de salvament, menys encara l’acceptació bilateral d’un Estat Català. El poble solament secundarà un secessionisme en el benentès d’uns líders arromangats i convençuts, no dividits.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/6/2015