El reclutament escolar

L'escola ha tornat a ser la víctima electoralista a costa de la llengua. Què més queda per assetjar al poble català després de l'economia, la lliure expressió i els drets autonòmics? Ens obliguen a la independència.

La urticària espanyolista a la cultura catalana o la dèria “d’espanyolitzar nens catalans” ha rebrotat per enèsima vegada amb el setge lingüístic aprofitant els comicis electorals per diluir corrupcions internes i torpedinar el procés sobiranista. Especialistes en crear problemes on no existeixen, alimenten la secessió. Gràcies. La llengua vehicular de l’escola i la ràtio bilingüista és un tema solucionat jurídicament, políticament i socialment fa 35 anys a Catalunya per als autòctons, castellanoparlants i nouvinguts o immigrants. Oriol Junqueras va respondre agudament a la querella de Wert: “Qualsevol nen català al final de Primària parla el triple de llengües que els presidents de l’Estat espanyol”. Les prescripcions permeten atendre la pluralitat lingüística –individualitzada quan cal- a aquells alumnes sobrevinguts que ignoren el català. Fer servir 60 famílies (segons la Consellaria) o 362 (segons Madrid) de cavall troià per capgirar el currículum lingüístic contra la majoria de l’aula és una perversitat política. Desconeixem la procedència d’aquests sol·licitants. Probablement, funcionaris de fora destinats a Catalunya a la força –no integrats- per no perdre la plaça adjudicada.  Víctimes del partidisme amb una promesa remunerativa per secundar la seva batalla? Seran el fills, lamentablement, qui pagaran les conseqüències d’uns pares irresponsables. El poble català no permetrà mai que la seva llengua oficial per llei (LEC) i en inferioritat de condicions socials respecte del castellà, sigui víctima de la recessió en el bressol del seu aprenentatge.

Falten cinc  mesos pel 27-S. El govern central aixeca més catifes  casualment ara, a Catalunya. En dates electorals tot sembla vàlid utilitzant els tribunals per aconseguir allò que no s’obté per les urnes en els darrers dies gloriosos i agònics de  majoria absoluta. La campanya electoral és una batalla campal i verbal sense escrúpols. Sabem que hi hauran ferits polítics que perdran la cadira malgrat adversaris de  bona fe. Això no justifica tots els mitjans. Un exemple recent de Ciutadans –parents del PPC- és l’exigència d’anul·lar la manifestació sobiranista de la Meridiana proposada per l’ANC i Omnium Cultural en la Diada 11-S. Si els molesta una riuada d’estelades, que inundin la Diagonal de banderes espanyoles. Barcelona és gran i els catalans molt democràtics. Prou d’anormalitzar allò que és normal en un país lliure.

Els mals de tipus economicista dels catalans estan reflectits en les conclusions de dos experts del BBVA. Paradoxalment sembla haver trobat aigua al mar. Catalunya, la tercera comunitat més solidària segons les últimes balances fiscals de l’Estat –ara en un silenci monàstic-, ocupa el lloc autonòmic 12è i 14è en educació i sanitat, respectivament, segons els recursos que rep per càpita. Curiosament, el País Basc i Navarra encapçalen el rànquing dels més beneficiats amb el concert econòmic foral, després d’Astúries, la segona que més rep de la solidaritat autonòmica. Diferències injustes i contraposades des de la transició i que mai s’han volgut corregir  malgrat el compromís escrit de fer-ho el  2015. Ara no toca per electoralisme i de pas, castigar més els catalans rebels. Ningú oblida que els sobiranisme és fill d’un cop de porta oficial de la Moncloa on es demanava negociar un pacte econòmic català  semblant al basc-navarrès i regularitzar l’espoli fiscal o aportació abusiva de solidaritat. La negativa definitiva –tercera via morta- ens ha dut fins la demanda secessionista. La fugida està racionalment justificada per totes bandes, després de tots els intents democràtics fallits. L’informe destaca amb detall les desigualtats territorials –Catalunya no és l’única- que cal corregir urgentment per  evitar la inestabilitat financera i frenar el tsunami independentista. Fallen els mecanismes de finançament segons l’edat, població infantil i envelliment en el repartiment de les inversions. El criteris polítics i partidistes s’imposen injustament. En molts casos autonomies receptores i gens aportadores són les més beneficiades en serveis educatius i sanitaris per càpita. Barrejar nacionalisme, cultura i llengua amb l’economia és un artefacte explosiu. Pagar més del que reps és expropiar béns, si bé la solidaritat és lògica en situacions de superàvit. El nou mapa polític post electoral ha de canviar ments, actituds i actuacions. Del contrari, la independència de Catalunya serà ineludible per sobreviure.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/5/2015