President en entredit

La cadira del futur president de la Generalitat està buida, a la subhasta. Qui en dóna més? La democràcia de les urnes del 27-S o els poders mediàtics dels partits?

Hem aconseguit el més difícil fins ara a nivell d’Espanya i no s’aconseguirà el més fàcil a nivell de Catalunya? Amb la majoria independentista numèricament objectiva als ulls del món, malgrat la ceguesa de Madrid, ¿farem el ridícul a casa nostra per elegir el president? No sabem llegir les urnes? Si 62 escons de Junts pel Sí multipliquen per 6 els 10 de la CUP, la matemàtica s’imposa per lògica i democràcia.  Els votants dels dos partits sabien que uns investirien a Artur Mas a totes i els altres que s´hi oposaven frontalment. L’atzar i el càlcul polític no comptava amb un marge tan ajustat dels primers per necessitar dels segons. Aquí entra el seny aplicat a les voluntats majoritàries i transversals, per damunt dels respectius hooligans. On estan els límits entre la tolerància mútua i el xantatge? Les promeses electorals tenen elasticitat de facto en funció dels interessos. Els 10 escons no poden imposar-se a 62, a l’estil llei Wert, quan dos alumnes sol·licitants de més hores de castellà fan passar per l’adreçador 25 companys d’aula, tot i la llei eductiva pròpia. Això no vol dir desoir la minoria. Analitzem l’argumentari de la CUP. L’amnistia fiscal del govern convergent,  privatitzacions forçoses, la venta de patrimoni públic. Són fets circumstancials, extrems i  justificats aliens al tema presidencial. Rebutjar els actius de  Mas per les retallades en temps crítics és injust i rancuniós. Va fer el què l’imposaven, no el què volia. Ans el contrari, va endeutar-se més per desobeir retallades. Que hauria fet la CUP? El mateix, probablement, al ser impugnada pel TC tota recaptació autonòmica extra. Vetar i censurar el passat polític és surrealista quan no han tingut compromisos governatius. Per què la CUP no vol compartir govern ara? Prefereix la comoditat com a simple observador. Marginar el líder convergent que ha conduït el procés fins els resultats del 27S és menyspreu i desagraïment. El poble li ha fet confiança juntament amb ERC. Li avalen les querelles que afrontarà el 15 d’octubre pel seu coratge polític i plantar cara l’Estat. Si els republicans han pactat aquesta presidència a priori, essent oposició d’esquerra també, ¿per què la CUP s’enroca en principis radicals intransigents? Ja en tenim prou amb Rajoy i la seva legió inamovible? On està el seu patriotisme catalanista? El radicalisme antisistema és una foguerada passatgera que s’apaga quan topa amb la realitat com ha succeït a Grècia, el retrocés de Podemos respecte les municipals i ara amb la DUI en la mateixa CUP per coherència. El capitalisme és fàcil d’enderrocar verbalment, però, està tan arrelat que cal trampejar-lo  per sobreviure, malauradament. Les quimeres polítiques són volàtils. Un nou Estat no pot emergir de picabaralles internes, idealismes i confrontacions permanents.

El poder assembleari de la CUP serà la segona pedra? Valer-se de la seva clau per torpedinar la República Catalana seria la discòrdia sobiranista, com vol l’espanyolisme ranci per defensar la unitat nacional. Proposar una pluripresidència “coral” (3-4 persones) és una fórmula fora de l’abast jurídic del Parlament. Requeriria l’aprovació prèvia de dos terços de diputats. El procés independentista no és propietat d’Artur Mas. La persona és irrellevant i temporal (18 mesos). Per què volen la seva desaparició anticipada com demana també Ciutadans? Amb ressentiments personals s’haurà acabat el recorregut, que vol dir, noves eleccions i alegria dels perdedors. Tot partit és un instrument, no un fi. Prima la unitat del full de ruta: emergències socials, estructures d’Estat, diàleg, desobediència o acatament. Comenceu per aquí, no la teulada. La confluència social entre ERC i CUP és quasi total, i ara força equidistant de CDC. Exigir una puresa política d’esquerres és oblidar-se del gir sobiranista de Convergència. Si el xoc és pel memoràndum de la corrupció, és competència dels tribunals, no a costa de les urnes. Si el desenllaç del litigi  presidencial ha de venir per la via judicial –imputació i sepultura política de Mas- seria la sortida més nefasta, deplorable i fracassada. Molt lamentable tot plegat per falta d’una llei electoral pròpia, Junta electoral autonòmica i control intern del vot estranger garantit, que haurien fet canviar la campanya i els resultats. Esperem que la sensatesa i la discreció facin honor a la voluntat popular amb l’avinentesa del millor govern de concentració amb Artur Mas de president.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 2/10/2015