Tots contra Catalunya

En política no és habitual la lluita d'una correlació de forces partidistes contra una part representativa de la societat d'un país. El problema és d'immaduresa democràtica o d'excés de poder?

Catalunya i Espanya en litigi contra el fraccionament. No és novetat. On són les arrels de la conflictivitat sense remuntar la història secular? L’ambició partidista i la mala gestió administrativa d’unes estructures nacionals mal engendrades, immobilistes i caducades. Sánchez, Iglesias i Rivera a la Moncloa amb Rajoy per buscar l’encaix de Catalunya o enfortir els murs de resistència? Una similitud perfecte del sherif que crida els capatassos al seu ranxo per  imposar la seva llei: guanyi qui guanyi el 20-D ens vacunem tots contra el trencament d’Espanya. Xantatge preelectoral? Prou estirabots. El rèquiem de l’independentisme cantat per Rajoy és sepultar la democràcia espanyola. Si Espanya “no és negociable” (Rivera), Catalunya tampoc és una joguina i objecte de subhasta. On està  l’oposició socialista del Congrés a un govern totalitari i retrògrada? Aquell socialisme del “apoyaré” l’Estatut? No solament no rectifica amb un mea culpa i acatament a la veu popular del  27-S sinó que es fa còmplice amb els milions de signatures del PP que van pressionar el Tribunal Constitucional per completar la ribotada d’una llei votada en les Corts Espanyoles. Si aquell contingut legal era incongruent, per què el van aprovar per majoria? A molts catalans incomoda la sacrosanta uniformitat hispànica de fa 37 anys i que no van votar. Per això lluiten contra l’assetjament lingüístic i la sostracció fiscal abusiva. Catalunya només recapta el 10% global dels seus impostos i ha de viure d’un FLA pidolaire que retorna amb interessos a més del 8% de solidaritat. La ironia de l’amo i motor espanyol esdevingut masover i submís. Tota llei té el mateix rang d’aplicabilitat. L’Estatut aprovat  per les Cambres espanyoles també era un imperi de la llei compatible amb la Constitució. Reconeixia la nacionalitat catalana en un racó del preàmbul. L'enderroc d’aquella  legitimitat per l’alt tribunal polititzat i fet exprés ha portat aquest fangar. El cop de porta de l’Estat al clam popular durant quatre anys i als resultats electorals últims no poden quedar impunes en una societat democràtica. Esgotats tots els intents, el poble planteja una desobediència provocada: desobeir l’Espanya que va trencar la Carta Magna catalana per obeir el mandat secessionista de les urnes. El govern central no vol reaccionar amb la fórmula més lògica i europea: un referèndum oficial, pactat i vinculant. L’única raó de la tossudesa política, no jurídica, és la por de perdre la locomotora econòmica del país. La desconnexió territorial  seria la seva regressió interna i més impotència a Europa. Cap partit unionista vol donar a tòrcer el braç i fer-se còmplice històric de més precarietat. S’han conjurat contra el perill més greu de la integritat nacional, com  va succeir contra el terrorisme etarra. Trista comparació i reacció, com si un referèndum fos un delicte. L’Espanya profunda i colonial ha superat realment la transició dictatorial? Les amenaces de l’article 155 i el reforç del TC d’emergència delaten la covardia dels seus polítics.

Les vies toves de negociació a llarg termini com la reforma constitucional o un assaig de federalisme penjat a les beceroles són l’engany camuflat d’un sistema de finançament fallit i sense credibilitat. Canviar de pell per revestir la mateixa insuficiència autonòmica és camuflatge. La promesa del reformisme sine die és la pipa de la pau abans del 20-D o l’esnobisme  regenerador espanyol? Sense el dret a la autodeterminació dels pobles a decidir el seu futur no hi ha progrés polític real. Dels quatre grans només Podemos s’hi acull. On està arrenglerat el PSC? Pateix una amnèsia de catalanisme o un enyorament del germà gran alineat amb Junts pel NO. Ha oblidat compromisos parlamentaris no llunyans. El matrimoni a la força és d’èpoques reials medievals. Fins quan viurem atacs polítics d’ansietat i d’anacronisme? La DUI és irracional en un món civilitzat, però, inevitable des d’un món engarjolat. Tant costa preguntar al catalans les seves preferències? Continuar units amb la integritat de l’Estatut original i una reforma fiscal  profunda o la separació pacífica d’Espanya. No hi haurà resposta democràtica sense cap proposta política. És el carreró sense sortida de la sordesa i del fals orgull patriòtic.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/10/2015