Una dècada d’humiliació estatutària

Fa 10 anys que el poble català suporta la creu d'un Estatut mutilat per tots cantons. Si recuperar l'original del Parlament català fora la solució per reconèixer Catalunya amb tots els drets que hi constaven, s'aturaria el procés secessionista i el conflicte amb Espanya?

El 30 de març del 2016  va fer 10 anys que l’Estatut català veié la llum tenebrosa després de la ribotada del Congrés i l’aprovació popular. L’error s’agreujà el 2010 després de passar per la guillotina del Tribunal Constitucional. Aquest és el fangar on vivim amb tres hipotètiques portes barrades: l’independentisme unilateral il·lògic (DUI), l’autodeterminació referendària, la restitució originària de l’Estatut parlamentari (30/9/2005). Prou d’eufemismes com “Catalunya comunitat nacional” (Zapatero) per evadir el concepte “nació”.  El PSOE defuig fins i tot els continguts “d’estat federal” que no saben com encaixar en unes autonomies artificials. Ens volen tan sols com a comunitat de veïns contribuïdors. Prou de torejar Catalunya per formar govern. De què serviran tants peus de plom sense la resposta de les urnes?  El conflicte està enxarxat perquè la gran solució rau en el territori català, paradoxalment. No en una fotocòpia de segones eleccions. La gota d’oli d’un referèndum incipient pregonat el 27-S ha esdevingut una honrosa i enorme taca democràtica que posa el país sencer en situació d’escac i potser en paràlisi d’escac i mat. La feina de Catalunya Sí que es Pot, Compromís, Podemos i Bcn en Comú envers la integració singular dels catalans al regne d’Espanya, està europeïtzant el dret a decidir en una Constitució reticent a donar la veu al poble. A què espera el PSC per retornar a les seves fonts d’autodeterminació? Els dos partits sobiranistes confessos (Junts pel Sí i CUP) reben una injecció de moral que hauran de reconèixer i agrair als seus compatriotes de segon rang declinant certs gestos de radicalitat secessionista a favor de les tesis referendàries. No vol dir claudicació, sinó tolerància  per trobar més estabilitat pactista, que perilla entre els dos socis en desafiament a l’alça, malgrat el pas d’Artur Mas al costat. En què s’assemblaria i diferiria un estat federal amb una Catalunya que tingués hisenda pròpia i plenitud competencial en totes les conselleries? Únicament que no seria un Estat diferent, però amb poders quasi equivalents tot i la supeditació als serveis compartits amb Espanya. Tornant al procés de desconnexió: si un  govern espanyol d’esquerres s’avingués –miraculosament- al referèndum sobre la independència, ¿el Parlament català renunciaria el seu full de ruta en el supòsit d’uns resultats  adversos? Seria un adéu definitiu al procés sobiranista? Les reticències populars i polítiques serien innumerables. Però, més impensables i  bel·licoses serien les reaccions espanyoles amb el triomf secessionista. El rodatge democràtic del país, lluny de l’estil britànic, no està en condicions d’assumir una derrota  pacífica de la sagrada unitat  i la pèrdua del motor econòmic. Els gens hispànics no es transformen fàcilment.  Per eludir la cara i creu del referèndum queda la resurrecció de l’oferta negociadora,  morta pels independentistes. Ni “més cafè per a tothom” (tots iguals davant la llei), ni “més peix al cove” (quelcom abans que res). El poble català té difícil de pair i triar l’opció més beneficiosa a curt i mig termini. Aquí rau el quid del camí intermedi, tan indefinit com ignorat, d’un federalisme de regions plurinacionals sense interdependències mútues, vinculades a les estructures  comunes de l’Estat (presidència, ambaixades, exèrcit i poc més). Model EUA o un Estat d’estats. Es preservaria la integritat dels territoris  sense  uniformismes ni transvasaments. Les diferències econòmiques entre cantons, regions, lands alemanys i províncies europees són reconegudes. La  competitivitat és un estímul  a tenir en compte fiscalment i com a premi. Catalunya és una nació desenvolupada que no tem la independència. El fre a la fugida li ve imposat pels detractors, i també, pel pes generacional de la immigració històrica. Una decisió política difícil de prendre entre partits aferrats a la governabilitat estàtica i l’encert arriscat de les urnes que barregen poder, ideologia i sentiments. Queden poques setmanes per decidir políticament si Catalunya serà valorada per Espanya democràticament o la deixaran definitivament arraconada i amenaçada per fer el camí d’un calvari polític i judicial tota sola.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga,28/3/2015