Catalunya, la clau de la Moncloa

Catalunya en el punt de mira del futur govern d'Espanya fins un previsible escac i mat electoral del 26-J. Tot plegat per negar-se a l'exercici més democràtic i rutinari del món civilitzat: ser consultats.

La consulta als catalans, una línia vermella de la primera investidura fallida. El fracàs de P. Sánchez té dos eixos: Catalunya i Podemos. Amb una coalició d´esquerres i l’abstenció d’ERC i DiL ja seria president. La pressió dels barons socialistes -cosins germans del PP- ha anteposat 131 diputats amb C´s a la racionalitat aritmètica de 161 amb Podemos pel papus d’un referèndum. Ha preferit fer-se l’harakiri abans que atorgar veu als demòcrates catalans, els hipotètics rupturistes de la seva unitat espanyola abans de ser consultats. Ha pontificat la llei constitucional del passat, com Rajoy, per damunt de la llibertat d’autodeterminació dels pobles. On està el gran canvi? Veurem puzles, sumes i restes, però, el sudoku sense completar perquè el poder polític no ha superat la transició i el bipartidisme. El tripartit PP-PSOE-C’s ho confirmarà pactant? El NO de Rajoy l’ha reeditat Sánchez i Rivera, els apòstols del diàleg progressista. El boicot a Catalunya contradiu l’argumentació unionista. Sostenen que l’independentisme no va guanyar per majoria el 27-S. De què temen, doncs, al costat d’una dreta encara més restrictiva envers Catalunya? Intueixen una derrota del NO i la deriva econòmica sense els 20% del PIB català? La clau del referèndum és l’única alternativa per estacionar el tren de Rajoy o succedanis en via morta, senyor Sánchez. Quo vadis PSOE-PSC? Esquivant covardament el desafiament es magnifica més. Si pretenen evitar un suposat èxode, què ofereixen a canvi sense més plagues apocalíptiques? El nacionalisme català només exigeix un fet: el referèndum oficial. Els tambors de reforma constitucional són una enganyifa que mai colarà (llei de l’embut). L’autodeterminació és una conquesta jurídica que no contradiu l’Estat de dret i l’imperi de la llei, fugissera i mutable. El dret internacional actuarà d’ofici tard o d´hora davant la incapacitat de trobar una solució política territorial interna. On està la revolució de l’Espanya federal tant cantada com ignorada? El canvi i progrés no pot quedar en simples vel·leïtats i foteses, a més de desfer els esguerros legislatius de quatre any. Reconèixer els 23 punts d’incompliment pendents d’execució no és restituir un Estatut mutilat en el quiròfan judicial i exprés del PP. Catalunya no vol ser apedaçada per una reforma institucional amb la marca espanyola de més cafè per a tothom. Cal començar l’edifici pels fonaments amb el lliure consentiment dels components que hi vulguin ser. Sense referèndum el procés català serà l’escull central de tota hipotètica investidura que es plantegi. L’alternativa indesitjable, però obligada, serà la declaració unilateral d’independència per negar la veu popular a la britànica. No es pot allargar més la vida artificial d’un sistema enganyós de governabilitat, començant pels partits catalans del Congrés. Què hi fan si no aconsegueixen arrencar el consens nacional d’una consulta vinculant sobre la independència o pertinença dels catalans a Espanya? La campanya electoral del previsible 26-J, si té alguna utilitat, s’ha de focalitzar unànimement cap a Podemos i els partits satèl·lits defensors del dret a decidir. Serà l’última temptativa de pressió  després de 18 sol·licituds fracassades: “Eleccions pro referèndum”. No té sentit que ERC i DiL competeixin per separat. El repte és que els espanyols desafiïn el separatisme. Sense una voluntat explícita el 26-J esdevindrà un plebiscit de la unitat hispànica i la llibertat de Catalunya i d’Euskadi, fins i tot. Un sondeig recent apunta que el 47% d'espanyols veuen en bons ulls la interpel·lació catalanista amb l'esperança de vèncer els sobiranistes i fer-los canviar de parer. Per què no pensen el mateix els polítics entestats? A més blindatge estatal més efervescència secessionista, sempre i quan el Parlament mantingui la talla i la flama viva dels 72 diputats sense fissures internes. Un suculent plat de llenties serà rebutjat com a peix al cove. Si el full de ruta es manté ferm i avancen les estructures cap al procés constituent programat, els torpedes centralistes seran rebatuts. El govern espanyol té connectades totes les alarmes i alertes per impedir l’intent de fugida. En definitiva, la ciutadania votant tindrà dues opcions: l'enfortiment unitarista constitucional amb retocs superficials o la porta de l’autorització referendària que posi punt final al setge i confrontació Espanya-Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/3/2016