Dos monòlegs no és un diàleg

Puigdemont i Sánchez han parlat. S`ha trencat el tabú de la sordesa política entre Catalunya i Madrid. No és cap sinònim d'entesa. Estem ben lluny d'aquest encontre idíl·lic.

La cortesia de Pedro Sánchez s’ha fet palesa amb la trobada amb el president Puigdemont després de quatre estacions glacials entre Rajoy i Artur Mas. L’escenari ha canviat, superficialment. Una simple descompressió de tibantors protocol·làries no modifiquen de facto els efectes de la tensió política. Les  bones formes de respecte és el gest mínim entre humans a més de la foto i l’encaixada de mans. En els dos polítics hem apreciat intencionalitats positives amb actituds diferents i llenguatges distants: el dret a decidir centrat en un full de ruta irreversible i la reverenda unitat nacional d’igualtat disposada a retocs amb un Estatut autonòmic nou. Dos plànols sense ànima de coincidència, de moment. Dos monòlegs que no sintonitzen perquè no parlen de igual a igual, sinó de dalt a baix. Madrid mai ha estat en la pell de Catalunya perquè la cultura i les llengües perifèriques són un pedaç del nucli castellà i colonial. Per això sona a xinés un referèndum legal que posi en perill l’hegemonia històrica consagrada en el marc constitucional. Parlar de la unitat espanyola en el Congrés en un govern en funcions –per boca de diputats espanyolistes catalans- per humiliar la democràcia imbatible és sepultar els drets universals de l’autodeterminació.  Sánchez vol ser més indulgent amb Catalunya, però, s’equivoca de ple si busca una tercera via per omplir el buit dels 23 punts d’Artur Mas. Massa tard i almoina paupèrrima. Puigdemont i Sánchez  circulen per vies paral·leles, mai convergents. No cal un nou Estatut enganyós sotmès a l’arbitri del poble espanyol de més cafè per a tothom. Seria suficient la restitució íntegre del que va sortir del Parlament català el seu dia. Aquell passat ara és irrecuperable. El present és el procés independentista  lligat a un referèndum vinculant i europeu. L’Espanya que vol Catalunya, sense línies vermelles, és encabir el catalanisme singular, plurinacional i tolerant en un país diferent o integrat segons la voluntat de les urnes. En tot territori avançat  no es sobreposen els riscos a les llibertats democràtiques del poble. L' Espanya profunda del centralisme i el regne del feudalisme sureny podrien comprendre-ho, però no admetran mai, que altres regions sense problemes de convivència siguin diferents i  compatibles en una Espanya plural en ideologia, història i llengua. Tots som adults per entendre que les raons adduïdes d'unitat constitucional són camuflatges per no trencar o perdre l’exclusivitat nacional de butxaca. Temen ser privats dels 20% del PIB català i el 25% de les exportacions espanyoles. No es assumpte de fronteres, DNI o passaport. És qüestió d'hisenda i dependència financera, a nivell espanyol i europeu.  No poden permetre’s el luxe de suportar dos Euskadi poc solidaris, quan un ja és una pedra en la sabata fiscal. El bipartidisme polític va redactar a mida un sobiranisme nacional intocable, amb mitja Espanya per a  cadascú. Quaranta anys sense cap reforma agrària al camp andalús ha garantit el graner de vots socialistes durant dècades de majories absolutes, mentre les comunitats més afavorides suporten el silenci caritatiu del PER. S’acabarà aviat amb un nou país d’estats utòpicament federals? L’immobilisme ha quedat suplantat per la  revolució  de Ciutadans i Podemos. Els motllos tradicionals de pagar i callar per llei tenen els dies comptats per reforma o per secessió. Aquest silenci de la transició es va trencar el 27-S amb el triomf independentista i el 20-D amb la irrupció de noves forces polítiques innovadores. El xoc del dret a decidir amb el relleu de majories ha esmicolat un estatus immutable. Un guirigall parlamentari sense govern és lamentable, però necessari i plausible, quan les circumstàncies ho requereixen per fer foc nou en benefici de la democràcia maltractada i la llibertat dels pobles.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/3/2016