A no ser d'un miracle d'última hora, les urnes ens cridaran el 26-J amb tots els contratemps polítics acumulats de mig any. El principal: el referèndum de l'autoderminació dels catalans als ulls d'Espanya.
Prou de paraules i
eufemismes d’unitat entre partit atomitzats, sordeses i laberints reials per
salvar aparences. La solució del litigi espanyol i Catalunya és la raó
principal del desgovern nacional -més que la reforma constitucional- i causa de
les segones eleccions. Si Podemos no
s’entestés en el referèndum català, un tema estrella dels seus resultats, Iglesias
estaria assegut a la Moncloa de vicepresident al costat de Sánchez. Celebro la
tossudesa i fidelitat democràtica d’aquesta insubmissió podemita abans que
sucumbir amb traïdoria al poder fàcil. El culpable del bloqueig és qui posa
línies roges a la democràcia i a la llibertat. Els polítics no són amos del
país, només uns servidors intermediaris. Les fronteres les imposen les urnes
per voluntat popular de les majories, sempre directes en casos importants, com
seria un referèndum exigit per un 80% dels catalans. La independència de
Catalunya, si arriba, ha de passar pel sedàs oficial d’una consulta, no pel sobiranisme
espanyolista restrictiu i uniformista. Les formacions secessionistes no poden
tirar pel dret sense sotmetre’s al beneplàcit del dret universal a decidir, a
favor o en contra. La democràcia actualitzada és l’única arma legítima i jurídica. La victòria d’una segregació naixerà de plantar cara per negociar,
posteriorment, als ulls transparents del món. Prou de finestrons i portes estretes,
de mausoleus sagrats i d’igualtats simètriques sota un bipartidisme nacional
pactat en despatxos, de dretes o d’esquerres. El terror d’una imaginable
Espanya sense Catalunya barra tot intent democràtic de ser preguntats. L´herència
de la dictadura subliminal del 78 ha calat tan fort durant la transició que ha
esdevingut l’essència política de l’ADN hispànic. Un tren espanyol sense la
locomotora catalana? Inconcebible per a un imperi colonialista. Espanya sense
un 22% del PIB, el 16% de la població i el 25% de les exportacions nacionals
que aporta Catalunya, creuen que no suportaria el retrocés. El dèficit europeu
i la dependència autonòmica de la solidaritat caurien en un caos econòmic. Aquí
rau tot l’entrellat i desentesa entre Podemos
i el duo PSOE-C’s, donant per feta la
ruptura Catalunya-Espanya si s’autoritzés la consulta. Els morats i les seves
confluències territorials perseveraran en no deixar eclipsar del seu programa
la via ortodoxa del referèndum en les probables eleccions 26-J? Les coalicions
independentistes no poden sortir d’aquesta òrbita i desconnectar d’un objectiu
comú. Juntes o separades han de fer costat als pregoners referendaris. Molts
detractors de la secessió canviaran de parer si hi veuen la mà de la democràcia
i no el caprici d’uns caparruts catalanistes de la DUI, justificable tan sols
en cas de dictadura o destrucció de les majories. El dret real de la
desobediència s’ha d’exercir in extremis per
transgressió dels drets adquirits.
La segona edició electoral
fotocopiarà els resultats 20-D si persisteixen els recels mutus i
l’enfrontament a una reforma autonòmica de profunditat. El poble, tip de
sainets polítics, rifes de cadires, corrupció a dojo i tripijocs democràtics,
no sabrà si optar pel continuisme estàtic o el passotisme de les urnes. Les 11
autonomies receptores de solidaritat aliena, estan disposades a regularitzar a
la baixa la mamella de 38 anys? Només una sacsejada de canvis radicals en
positiu pot despertar noves vibracions electorals. Autonomisme per federalisme
sense dependències o independentisme sense miraments. Apedaçar el sistema de
finançament vigent amb nous vasos comunicants seria una permuta de més agonia
autonòmica. Sense una campanya electoral revolucionària i estimulant –encara
que més curta- Espanya continuarà en el buit governamental per la
impossibilitat aritmètica, la rancúnia entre el partidisme en estat de xoc i el
descrèdit polític per les corrupteles. Si els polítics no troben la clau de la
governabilitat de quatre anys o amb relleus bianuals caldrà l’auxili de la
tecnocràcia per imperatiu major.
Ramon Mas Sanglas – Sta.
Eugènia de Berga, 19/4/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada