L’autodeterminació catalana, la clau de la Moncloa

A no ser d'un miracle d'última hora, les urnes ens cridaran el 26-J amb tots els contratemps polítics acumulats de mig any. El principal: el referèndum de l'autoderminació dels catalans als ulls d'Espanya.

Prou de paraules i eufemismes d’unitat entre partit atomitzats, sordeses i laberints reials per salvar aparences. La solució del litigi espanyol i Catalunya és la raó principal del desgovern nacional -més que la reforma constitucional- i causa de les segones eleccions. Si Podemos no s’entestés en el referèndum català, un tema estrella dels seus resultats, Iglesias estaria assegut a la Moncloa de vicepresident al costat de Sánchez. Celebro la tossudesa i fidelitat democràtica d’aquesta insubmissió podemita abans que sucumbir amb traïdoria al poder fàcil. El culpable del bloqueig és qui posa línies roges a la democràcia i a la llibertat. Els polítics no són amos del país, només uns servidors intermediaris. Les fronteres les imposen les urnes per voluntat popular de les majories, sempre directes en casos importants, com seria un referèndum exigit per un 80% dels catalans. La independència de Catalunya, si arriba, ha de passar pel sedàs oficial d’una consulta, no pel sobiranisme espanyolista restrictiu i uniformista. Les formacions secessionistes no poden tirar pel dret sense sotmetre’s al beneplàcit del dret universal a decidir, a favor o en contra. La democràcia actualitzada és l’única arma legítima i jurídica.  La victòria d’una segregació  naixerà de plantar cara per negociar, posteriorment, als ulls transparents del món. Prou de finestrons i portes estretes, de mausoleus sagrats i d’igualtats simètriques sota un bipartidisme nacional pactat en despatxos, de dretes o d’esquerres. El terror d’una imaginable Espanya sense Catalunya barra tot intent democràtic de ser preguntats. L´herència de la dictadura subliminal del 78 ha calat tan fort durant la transició que ha esdevingut l’essència política de l’ADN hispànic. Un tren espanyol sense la locomotora catalana? Inconcebible per a un imperi colonialista. Espanya sense un 22% del PIB, el 16% de la població i el 25% de les exportacions nacionals que aporta Catalunya, creuen que no suportaria el retrocés. El dèficit europeu i la dependència autonòmica de la solidaritat caurien en un caos econòmic. Aquí rau tot l’entrellat i desentesa entre Podemos i el duo PSOE-C’s, donant per feta la ruptura Catalunya-Espanya si s’autoritzés la consulta. Els morats i les seves confluències territorials perseveraran en no deixar eclipsar del seu programa la via ortodoxa del referèndum en les probables eleccions 26-J? Les coalicions independentistes no poden sortir d’aquesta òrbita i desconnectar d’un objectiu comú. Juntes o separades han de fer costat als pregoners referendaris. Molts detractors de la secessió canviaran de parer si hi veuen la mà de la democràcia i no el caprici d’uns caparruts catalanistes de la DUI, justificable tan sols en cas de dictadura o destrucció de les majories. El dret real de la desobediència s’ha d’exercir in extremis per  transgressió dels drets adquirits.

La segona edició electoral fotocopiarà els resultats 20-D si persisteixen els recels mutus i l’enfrontament a una reforma autonòmica de profunditat. El poble, tip de sainets polítics, rifes de cadires, corrupció a dojo i tripijocs democràtics, no sabrà si optar pel continuisme estàtic o el passotisme de les urnes. Les 11 autonomies receptores de solidaritat aliena, estan disposades a regularitzar a la baixa la mamella de 38 anys? Només una sacsejada de canvis radicals en positiu pot despertar noves vibracions electorals. Autonomisme per federalisme sense dependències o independentisme sense miraments. Apedaçar el sistema de finançament vigent amb nous vasos comunicants seria una permuta de més agonia autonòmica. Sense una campanya electoral revolucionària i estimulant –encara que més curta- Espanya continuarà en el buit governamental per la impossibilitat aritmètica, la rancúnia entre el partidisme en estat de xoc i el descrèdit polític per les corrupteles. Si els polítics no troben la clau de la governabilitat de quatre anys o amb relleus bianuals caldrà l’auxili de la tecnocràcia per imperatiu major.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/4/2016