Reconquesta de Catalunya

Tot té un final i sense tragèdia. La porta gran de les eleccions poden suplir dignament l'entrebanc d'un referèndum unilateral. Els ciutadans catalans sabran trobar el seu encaix democràtic i reconegut a través de les urnes fora del colonialisme centralista.

Mister Rajoy –Marshall 2-  va venir a Barcelona amb les alforges repletes de promeses d’última hora per desactivar l’explosió del referèndum. Va entrar per la porta del darrere quan l’amo de la casa no hi era per “dialogar” amb els seus majordoms fidels.  Un desembarcament del seguici estatal per oferir lingots d’or als indis catalans prèviament recaptats als mateixos jornalers. Un aperitiu cerimoniós de precampanya electoral davant la cúpula empresarial. Rodalies i el Corredor del mediterrani són els afortunats amb 4.200 milions d’euros fins el 2020 que restats dels 10.000 milions pendents de 9 anys, el deute es reduirà a 5.800 milions. On està el regal? Un embolcall sense  caramel. La línia tercermundista de Vic (R3) seguirà penjada per enèsima vegada amb tots els pressupostos fosos durant 70 anys. Al 1948 aparegué el primer projecte. Fou la raó de ser de la longitud del pont de Balenyà sobre la doble via projectada. La credibilitat política d’aquest país és nul·la sense una llei que penalitzi l’incompliment d’un calendari verificable. Si Rajoy va prometre inversions per subornar, intimidar o boicotejar el procés independentista és no entendre res del full de ruta. Catalunya no està en venda. Centrar el motor del catalanisme als diners i oblidar-se del segrest d’un Estatut és roïndat. Les amèriques catalanes no seran reconquerides pel colonialisme centralista. És ignominiosa l’aparença d’una mà dreta generosa i el càstig d’inhabilitacions i multes amb l’esquerra. Però, el burro català n’haurà après de les garrotades? Les urnes ho  comprovaran.  Està al caure l’aprovació de la llei de transitorietat que impugnarà d’immediat el TC. La desobediència -única porta petita de sortida- no serà compartida per tots els sobiranistes. El gerro de fina porcellana trencat al 9N esdevindrà més fràgil, de  terra argila.  La pèrdua lamentable de la majoria absoluta del Parlament ens durà a unes eleccions abans no rodolin el cap del president i dels consellers. La contradicció política de Catalunya Sí que es Pot –partit híbrid, aixopluc d’indecisos- que defensa un referèndum pactat i denuncia alhora la partida econòmica per fer-lo és d’un cinisme paradoxal. Tota l’oposició espera aquest moment ansiosament al costat de Madrid. President, faci ús del poder de convocatòria abans no sigui tard. Això no és cap harakiri. Serà l’acte de màxima confiança en el poble i un revés als unionistes que voldrien veure l’autonomia decapitada amb l’art.155. El sedàs electoral posarà cadascú al seu lloc. La quadratura  del cercle polític on estem immersos la resoldrà les urnes: continuisme com a ciutadans en el marc espanyol o ciutadans legítims d’una República Catalana reconeguda. Els resultats electorals són vinculants. Les radicalitats tenen un preu i es pagaran per les dues bandes. La reconquesta dels drets perduts quedarà en mans de la dignitat d’un poble amb la força unitària i programàtica dels partits sobiranistes. No en poder dels tribunals. Els fracassos de la història recent i secular hauran alliçonat prou als votants per encertar el destí final?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/4/2017