Presoners econòmics de la unitat nacional

La profecia del xoc Espanya-Catalunya és una realitat que dia a dia es complicarà a nivell jurídic. La solució estarà en mans del tribunal d'Estrasburg o internament en unes eleccions plebiscitàries vinculants.

Diguem la veritat que la història contemporània espanyola camufla sota la sagrada unitat constitucional i la sobirania indivisible (art 1-2). L'única realitat de la topada Espanya-Catalunya és el poder financer del país, el capital econòmic. Espanya sense Catalunya tindria un poder adquisitiu pitjor als anys previs a l’entrada en la CE. No és problema de banderes ni ideologies de partit que no omplen butxaques. Cap governant unionista deixaria anar del territori espanyol la regió que aporta una cinquena part de la riquesa nacional. Cap economicista nega que Catalunya contribueix amb el 20% del PIB a les arques públiques i que entre el 6-8% mai retorna. La solució no passa per la negació sinó la transigència negociada.  La col·lisió entre referèndum democràtic i l’imperi de la llei és pura enganyifa. Ni problema judicial, ni guerra partidista, ni diàleg hipòcrita. Simplement, és qüestió d’oligarquia dinerària. Espanya, com retornaria el bilió llarg de dèficit a la UE sense el concurs i el motor generador de riquesa dels catalans? El govern espanyol s'ha instal·lat en la postveritat, la creença en una falsa realitat de desitjos i poders per contraatacar el secessionisme amb més contundència, l'antítesi del diàleg. Rajoy ha tancat la porta per sempre.  Ha instaurat i legitimat per escrit la unilateralitat frontal entre els dos governs. Fins quan? La trampa del Congrés (8 abril 2014) no es repetirà. Estem en estat de suspens més que de xoc. Qui donarà primer la batalla davant d'un 80% de catalans que volen decidir? El desenllaç, inevitable, persegueix el lema de quan pitjor millor per reprimir amb més causa i rapidesa. Catalunya no perdrà l'autogovern i el Parlament, ni serà governada per un invasor centralista. Seria un cop revolucionari, descarat i intolerable. El doble error de l’Estat és negar que les democràcies estan subjectes a consultes -geogràficament diverses- i no acceptar que tota llei és efímera. Qualsevol decisió institucional que es prengui a nivell nacional passarà per un referèndum indefugible. Per què tanta tossudesa en la quadratura del cercle? Per la por a la derrota, únicament. Costa reconèixer la plurinacionalitat real d'Espanya amb dues conseqüències irrefutables: la asimetria econòmica del país i la riquesa idiomàtica i cultural que ens fa diferents. L’uniformisme autonòmic de 40 anys ha dit prou a ser súbdits de la transició superada. És un atac a  la igualtat pagar més que els altres per imposició legal d'una majoria receptora i oficialitzada per sistema. Una Catalunya autosuficient (amb concert econòmic) no necessitaria del FLA ni tindria l’obligació de sostenir un PER injust amb impostos desmesurats. La solidaritat a la força no es voluntària. La unilateralitat jurídica -castigada a Catalunya- s'ha imposat al TC com a recurs repressiu i és admesa. Han acordat votar per unanimitat contra tota mesura independentista. La democràcia interna  de l'alt tribunal ha mort com a conseqüència de la submissió i execució política. La neutralitat del conflicte Espanya-Catalunya és dubtosa en aquest àmbit. Només el tribunal internacional dels Drets Humans d’Estrasburg podrà dirimir sobre l’entrellat davant la indiferència dels Estats europeus en els afers polítics interns. En últim terme, unes eleccions plebiscitàries amb vots i escons favorables a l’independentisme serien el millor referèndum  inapel·lable i vinculant sota dos condicionants per reeixir: la unitat dels polítics sobiranistes i la claredat programàtica per als votants.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/5/2017