La politització de la LEC defrauda als docents i a la societat

La comissió de treball de la futura llei educativa de Catalunya (LEC) ha tancat la porta. Només resta la votació parlamentària per títols. Han transcendit els resultats pactistes finals. El joc d’apostes i malabarismes dels partits polítics ha primat per damunt del servei educatiu objectiu que demanda la societat. La subhasta del poder, domini i elitisme han enterrat definitivament el Pacte Nacional de l’Educació del 2006 (PNE). El somni d’una xarxa única, escola pública i concertada unificades, l’homologació plena dels seus docents, la gratuïtat total (dret constitucional) o exempció de quotes i el repartiment equitatiu obligatori dels nouvinguts, s’ha esvaït. Ans el contrari, es blinden les fronteres entre els centres públics i les entitats educatives privades concertades que allunyen tota expectativa d’un transvasament mutu de models i serveis comuns per vasos comunicants. Oportunitat històrica perduda i decebedora, és l’opinió molt compartida entre el professorat.
De poc ha servit la pressió dels ensenyants i funcionaris que han sortit tres vegades al carrer en el decurs d’aquesta tramitació legislativa. Calia una llei, si poc o res ha canviat? No era suficient un estatut del docent? Coneixem la satisfacció de CiU que avala la LEC sense reticències ni pal•liatius emparats per nombroses patronals i entitats del sector, patrocinadors de l’escola concertada. S’hi adhereix ERC, joiosa del blindatge de la immersió lingüística del català com a llengua vehicular. Però, oblida principis bàsics de l’escola republicana pública i laica. No es vol implicar més per no repetir la mala experiència de l’Estatut amb una negativa a la llei? Gens sorprenent és l’actitud del PPC i Cs per l’oposició legislativa a acceptar un bilingüisme escolar lliure. Únicament ICV planta cara a la sepultura del PNE amb diverses esmenes i defensa el reconeixement social que comportava la seva aplicació immediata.
No era necessari marcar noves barreres. No és incompatible la coexistència d’un centre de titularitat privada d’ideari religiós o laic amb l’ensenyament públic, sostinguts tots dos amb fons de l’erari autonòmic. Més estrident resulta encara, la concertació de centres que segreguen l’alumnat per sexes. A nivell europeu la coeducació és un principi fonamental de convivència que afavoreix la relació familiar i evita, possiblement, més violència de gènere.
Veus crítiques temen que la LEC sigui un escenari de nous conflictes de futur perquè no és el que exigeix la societat catalana i esperen els docents. Neix en un mal moment de crisi i sense l’acompanyament d’una memòria econòmica d’inversió pública del 6% del PIB que obligava el Pacte Nacional. La carestia de recursos fa posposar tres anys, com a mínim, el compliment dels compromisos de millora en l’escola concertada. Realitat que dóna ales per continuar amb la deshomologació horària del professorat i el cobrament a les famílies sense data de caducitat.
La ambigüitat d’una llei, més de gestió que de qualitat pedagògica, presagia una bipolaritat més acusada de l’aneguet lleig de la pública enfront del cigne blanc i ufanós dels centres elitistes amb un alumnat només autòcton. Solament la concertada pobra podrà pal•liar les ràtios excessives per la immigració de la zona o la població amb contractes programa d’emergència.
Esperem que el malson sigui lleu i les veus més discordants entrevegin una llum entre les ombres. Aquest xec en blanc que referendaran els nostres polítics i que cal matissar molt, com l’agència avaluativa externa i la participació municipal, es materialitzi en positiu almenys per a una generació.

Ramon Mas Sanglas
11 de maig 2009
http://sindicato.org/articulo.php?sid=20090515084111
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090513/53702000828.html