Consensos i dissensos en la LEC

Tota llei té graus diferents d’acceptació i de rebuig. La societat, consumidora de lleis, i els polítics, artífex dels continguts, les visualitzen sota òptiques comunes i divergents alhora. En funció de la major o menor confluència de criteris dels dos entorns varia el nivell d’apropament. En la pràctica s’admet o es combat la norma pel simple fet de la seva aplicació. És el barem de l’efectivitat. La immediatesa dels resultats classifica la llei en encertada, mediocre o poc útil. Si el consens polític es pogués sotmetre a votació popular, prèviament, canviarien radicalment els plantejaments legislatius i les intencionalitats pactistes dels governants.

La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) ens ofereix un model social perquè implica a molts estaments. Els tràmits parlamentaris, sobre unes bases de treball ja molt discutides entre sindicats, docents i polítics, van patir daltabaixos entre els sis grups que integraven la comissió. No obstant, les línies mestres i la fusió d’interessos van aflorar des d’un principi donada la urgència i la visió política de futur. El PSC està sobre les brases d’un dèficit galopant que ha d’aturar sota el risc d’una paràlisi del país. Els recursos que necessita educació, no poden expandir-se i és imprescindible la retallada de les despeses reduint personal en la pública, i la sobrietat en els concerts de la privada a costa de les quotes familiars. Les sigles socialistes d’índole esquerrana passen per alt, molt sovint, quan s’està al cap del govern.
Per contrast, CiU viu una situació idíl•lica immillorable pel seu futur. S’apunta als cants de sirena de tons capitalistes que li arriben dels seus contrincants: el millor precedent per pujar novament l’escalinata encatifada de la plaça sant Jaume. Tanta harmonia i abraçades posen la pell de gallina, avesats a l’intercanvi parlamentari de garrotades verbals.
Però, el conte no s’acaba. Falta de cirereta del pastís que la hi posa eRC. És petita, perquè desdiu d’un partit esquerrà de tradició catalanista que combregui amb els dos colossos desesperats uns, i àvids de poder els altres. Es pengen la medalla de la immersió lingüística, acostumats a les pedregades sobre el tema. La gran ERC, trossejada, no sap com nedar i guardar la roba capbussada en dues o tres piscines diferents. Opta, finalment, per agafar-se al salvavides més segur per animar la festa, fent memòria dels mals records passats arran de l’Estatut.
No ens oblidem dels dissidents. Els més valents i amb lideratge governamental (ICV) aposten fort plantant cara a l’abolició del Pacte Nacional del 2006. No es deixen intimidar pel contracorrent i defensen la unitat escolar d’una sola xarxa catalana amb els mateixos drets i deures. Són engolits en totes les seves esmenes innovadores. El somni progressista continua latent, no obstant.
La confrontació política arriba al súmmum amb les diversificacions visionàries del PP i Cs. Volen una educació catalana pública i privada a la carta. Que cada família triï el model lingüístic que li vingui més de gust. Dispersió total de drets. Davant la negativa més rotunda de la càmera parlamentària engeguen el seu mecanisme habitual: portar, si s’escau, la LEC al tribunal constitucional.
Aquí tenim el panorama polític legislatiu, mentre professors i alumnes continuen les seves batalles enfront l’ordinador, el guix i la pissarra. Els sindicats, com a espectadors uns i més bel•ligerants altres, atien la dialèctica dels drets docents. Els pares, més escarrassats per l’estrès de la feina que preocupats per l’escola dels seus fills, esperen la loteria d’un millor ensenyament, menys costós i més eficaç.
De tot aquest garbuix n’ha sortit una LEC, esperpèntica als ulls de la dreta espanyola i modèlica per al conseller d’Educació. Potser, perquè els extrems es toquen, podem afirmar que “en política tot s’hi val?” Crec tot el contrari. Perquè no tot és lícit i permissiu ens calen unes fronteres ètiques comunes i de civisme, per damunt les llicències partidistes, individuals i sindicals.

Ramon Mas Sanglas
Docent