Cares del nou finançament

L’expressió “tants caps, tants barrets” podria donar a entendre la complexitat, la durada i la filosofia del llarg procés negociador. Quan el debat es qüestiona sobre unes estructures permanents de futur, i no conjunturals, entren en joc, almenys, dos factors humans que es condicionen mútuament: uns interessos polítics o partidisme, i les necessitats socials dels ciutadans. La incompatibilitat recíproca dels dos elements i el dèficit de recursos estatals, han estat els culpables de les tensions que hem viscut durant un any amb els balls de xifres o l’estatut com a excusa, d’un suposat bon model que ha de sustentar l’aplicació inversora plurianual del govern.
Després d’un acord final entre diversos partits autonòmics i nacionals, hem constatat com grinyolen amb la resta dels partits discordants de l’oposició, aspirants a governar. Aquí apareix el primer símptoma de l’avidesa de poder, per damunt del servei al ciutadà, que ells mateixos tradueixen com a desafecció entre autonomies i la catalanofòbia envers els promotors del canvi de sistema econòmic.
Però, si consultem al consumidor o receptor del nou model, aliè als tecnicismes macroeconòmics, demana la millora de qualitat de vida amb uns preus més homogenis i controlats per l’estat, que allunyin l’especulació del neoliberalisme mercantil. En definitiva, uns serveis bàsics d’habitatge garantit, educació i sanitat gratuïtes més ateses i unes prestacions socials eficients en els casos de l’atur i la dependència.
La conjugació harmoniosa dels dos components, polítics i ciutadans, ens portaria a concloure que la descentralització progressiva dels impostos no és tan negativa, com sembla, si ens unifica el federalisme econòmic entre autonomies. Dit d’una altra manera i per comparació amb el país basc i navarrès, no estaríem tan lluny del concert econòmic de què gaudeixen aquestes dues autonomies per raons històriques des de l’aprovació constitucional. Al segle XXI els criteris de mercat s’imposen per sobre dels drets avantpassats d’uns, o els drets que van perdre d’altres dintre de l’àrea peninsular i que mai els han gaudit. Caldria revisar les aportacions de tots, segons les balances fiscals reconegudes. La creació de més béns autonòmics propis i la menor dependència externa fa créixer un país o regió. Sembla que aquest concepte només és aplicable a les autonomies més avançades, que estan condemnades a fer millor els deures per mantenir a les restants. És il•lògic i injust. Si tots aspirem a un bon nivell de benestar, tots hi hem de contribuir de forma semblant amb una quota de solidaritat proporcional, buscant l’equilibri inversor i productiu entre territoris. Això, reajustaria els preus arreu de la nació i aboliria les diferències entre zones riques i pobres. El factor competitivitat no és impositiu solament als voluntariosos. Ha d’ésser punitiu als mandrosos, si volem anar tots en el mateix tren.
Celebro que el nou model estimuli les autonomies més productives, no a costa de més impostos. La incògnita rau en l’aplicació correcta. Sempre podem trobar qui prefereixi menjar menys a costa dels altres.
En conclusió, el model aprovat, malgrat les reserves de CiU i del PP, obre un camí cap a un estil tipus concert econòmic o de recaptació autonòmica, no descartat per a tot el país de forma federada o voluntària, en un futur no llunyà, si no ens aferrem a una legislació estàtica.

Ramon Mas Sanglas
20/7/2009