Llei educativa conjuntural

Els esdeveniments històrics tenen un perquè i la seva raó de ser. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) no és una excepció. Quan l’Estatut parla d’un projecte legislatiu d’educació propi de Catalunya no marca dates. Dues circumstàncies conjunturals van activar la urgència del seu redactat: els terminis del compliment del Pacte Nacional per a l’Educació (PNE) fixat per al curs 2011 i la crisi econòmica creixent que ho impossibilitava. De rebot i per no destacar les causes del fracàs escolar, s’ha justificat la LEC com una remodelació estructural i pedagògica necessària del sistema educatiu en clau autonòmica.

El PNE, del 20 de març del 2006, signat per la Generalitat i recolzat per vint entitats entre partits, patronals, sindicats i associacions, centrava els temes estrella en la xarxa única de servei públic dels centres escolars de Catalunya i la gratuïtat total. El compromís d’inversió d’un 6% del PIB es tancava l’any 2011, com la resta de clàusules relatives a l’homologació de tot el professorat del sistema únic, respectant els idearis dels centres. Amb els agreujants d’un increment de la població immigrant i la recessió econòmica que ha creat un endeutament públic inesperat, calia aturar l’aplicació de tot el procés del PNE. En el debat parlamentari s’han contrastat els criteris dels defensors continuistes del Pacte, encapçalats per ICV, sindicats i un sector docent, en contra dels detractors més capitalistes, avalats per PSC i CiU que han imposat la seva reconversió per majoria amb visió partidista de futur. El primer canvi radical ha estat la línia divisòria definida entre l’escola concertada i la pública, i el segon, la pròrroga de vuit anys (dues legislatures) per assumir els costos d’educació que pressuposa el seu desplegament.

Era lògic fer un canvi estructural educatiu intern, per millorar els resultats negatius comprovats en diversos informes. És aquí on funcionaris i forces sindicals han accelerat més les seves protestes pel caire molt remarcat de gestió que té la LEC amb el control del professorat i les avaluacions dels centres, enfront dels serveis pedagògics poc efectius. Per tant, el consens polític està lluny del consens social que va aconseguir el Pacte del 2006.

Esperem que el desenvolupament de la llei temperi els recels i es compleixin escrupolosament els seus continguts en el temps establert, per guanyar-se la credibilitat dels ensenyants. No serà fàcil mentre les diferències entre pública i concertada es mantinguin tan distants i les famílies de la concertada no es vegin alliberades de la quota mensual complementària per la insuficiència econòmica de l’administració.

Ramon Mas Sanglas
Docent