Conflictes entre catalans

Els enfrontaments bèl•lics entre germans són innombrables des del relat bíblic de Caïm i Abel. Les vicissituds dintre d’un mateix país de parla comuna molt sovint han estat marcades per les discrepàncies dinàstiques, els interessos territorials o les herències patrimonials al llarg dels segles, quan encara no existia el concepte viu de partit polític, que dividiria encara més les ideologies entre pobles i famílies. No crec que cap nació europea se’n hagi deslliurat. Són les paradoxes de la política: neixen noblement per a servir al ciutadà i acaben entorpint o malmetent el benestar comú, per satisfer les ànsies personals de poder amb pocs escrúpols.

Estem a tocar d’un nou 11 de setembre molt singular. Una diada nacional farcida d’incògnites calentes que han ocupat l’atenció de la premsa i els mitjans de comunicació tot l’estiu: afers de presumpte corrupció en diferents punts de la geografia espanyola, trifulgues de suposades escoltes d’espionatge i darrerament opinions de tots colors sobre les actuacions davant d’una eventual sentència adversa del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut català. Tot plegat, un cúmul d’incidències gens favorables per a la situació econòmica del país, que contaminen la inversió actual tan crítica, frenen les millores del món laboral i el desenvolupament legislatiu.

Les controvèrsies entre governs i oposició a nivell estatal i autonòmic, els xocs dialèctics entre partits i les opinions sobre el mateix TC s’han enrarit tant, que el ciutadà és incapaç de discernir la llum de la veritat. Les invitacions polítiques d’uns, a manifestar-se en defensa de la integritat estatutària preventivament a la sentència i la prudència d’altres, que ho desaconsellen, han creat un sudoku tan enrevessat que instiga a la indiferència malgrat es tracti de la Carta Magna autonòmica. Si només la meitat de la població, anomenada catalana, vibrés pels drets propis en una diada de l’11 de setembre, Catalunya començaria a recuperar la serenor històrica que li correspon: el respecte per la llengua i la cultura pròpies en tots els àmbits, per part dels qui han nascut aquí o han vingut de fora, però, que hi viuen o treballen. En una paraula, qui s’identifiqui amb Catalunya. La pèrdua identitària seria la pitjor guerra fratricida sense sang. Portaria lentament el poble a l’agonia dels seus drets i llibertats.

Si busquem l’origen, causant de tants contratemps encadenats, hem de retrocedir tres anys, amb la denúncia de l’Estatut català per part del Partit Popular, que decideix portar-lo al TC amb l’afany d’una pretesa igualtat entre tots els espanyols. Contradicció insensata, perquè no fa el mateix amb la resta dels estatuts autonòmics reformats i plagiats del català en uns 60 articles. Per lògica, se’n desprèn una fòbia d’aquest partit envers l’autonomia pionera, on el PP hi té una representació minoritària en l’oposició. Un Estatut que va ser confrontat i acceptat en referèndum popular, després de passar pel sedàs del Senat i el Congrés i ser aprovat per la majoria dels partits representants de tota la nació espanyola, és una ofensa a la intel•ligència que un sol partit disconforme faci canviar el seu contingut. Per tant, la temença a un revés substancial del TC és poc consistent. De donar-se, aleshores, sí, que Catalunya tindria motius sobrats i de pes per expressar el seu desacord i fer canviar, fins i tot la Constitució, si fos aquesta la pedra angular.

En definitiva, l’espina dorsal dels problemes polítics és la degeneració dels partits i la seva lluita intestina per governar a costa del vot popular. D’aquí se’n deriva el passotisme de molts electors, una plaga generalitzada, que no veu el polític proper a les seves necessitats, sinó el governant aprofitat. En lloc d’unir-nos, ens divideix i enfronta. Qui representa l’autèntic estat de dret, si les tenebres de l’ambició partidista han suplantat la dignitat del servidor pagat pel poble? Aquesta reivindicació de la transparència política i el canvi del sistema electoral, conseqüentment, seria un dels millors arguments per sortir al carrer el dia 11 de setembre convençuts del què i qui som, tenim i ens pertoca.

Ramon Mas Sanglas
Docent