Es busca polític desinteressat

Era un país molt especial i desconegut, sense aturats, ni pobres pidolaries. Només, per això, ja era un món meravellós. Tothom es guanyava la vida sense cap ambició desmesurada, sense avarícia o afany de lucre, ni el desig d’usurpació aliena. L’avinença era la font del benestar i la felicitat dels seus habitants. El seu estil de vida era l’enveja dels qui eren sabedors d’aquest tros de paradís terrenal.

Vaig decidir conèixer món i córrer noves aventures. Les sorpreses no es van fer esperar només arribar a un país molt luxós i amb gratacels de fantasia. Tot era velocitat, llum i sorolls eixordadors als carrers i avingudes. Les persones anaven ben vestides. Les oficines de treball, quasi robotitzades i emmurallades de vidre pels quatre costats, estaven repletes d’ordinadors i pantalles gegantines que ho controlaven tot. Deu ser fàcil treballar aquí, vaig pensar. Prement botons i prenent decisions, la feina es farà sola. Enmig del xiuxiueig del maquinari dominava un silenci absolut de paraules. Es parlava poc, i es reia menys, gens. Els nervis suraven a flor de pell. L’ambient tens, inquietant, era tan espès i dens, que es podia tallar. Em vaig atansar a unes pantalles cridaneres per les mides del seu missatge insistent: ”Es busquen polítics desinteressats. Des de l’1 de gener del 2010, els regidors municipals seran voluntaris sense salari; els senadors i diputats cobraran el sou mínim interprofessional, que serà compatible amb la seva professió habitual”. Perplex pel comunicat, vaig demanar una explicació. El conserge del mostrador informatiu va aclarir-me que era una campanya nacional per acabar amb la corrupció. Que la baixa dedicació laboral dels polítics a la seva tasca i els alts costos salarials era una disbauxa insostenible. Que per recobrar l’esperit del bon governant local i nacional s’apel•lava a la voluntat de l’autèntic polític, mogut per la vocació del càrrec i no per les altes retribucions. Aleshores, vaig copsar que la pompositat d’aquell país era un artifici on el sistema i les persones no s’entenien. No vivien per ajudar-se, sinó per enriquir-se a costa seva. La tristor del nou descobriment, aparentment enlluernador, em va deprimir tant, que vaig decidir retornar al meu país més senzill, però humà i feliç.

Va arribar la data del nou any. Encuriosit, em vaig assabentar dels resultats. En la majoria de les poblacions els alcaldes van quedar sols com a amos de l’ajuntament. En altres municipis, l’alcaldia va quedar desèrtica del tot. A nivell nacional, l’abandonament massiu dels diputats va obligar a convocar eleccions anticipades que van fracassar per falta de candidats. Gràcies a una junta gestora formada per prejubilitats i uns professionals en situació d’atur, van treure el país del caos governamental. Una vegada més, es feia evident que la invenció i el model dels partits és aigua passada, on prima el viure bé ells i posposen el servei del ciutadà.

Sobtadament em vaig despertar. Havia estat un conte de fades per a adults? Era un somni, dolç i amarg alhora, que no es podia fer realitat en aquest planeta tan egoista, malauradament. La gran decepció em va tornar a la memòria el meu país idíl•lic. Vaig caure sumit en una profunda son, que espero duri tota una eternitat.

Ramon Mas Sanglas
Docent
21/8/2009