Com i quan decidirem de veritat?

El poble català s’ha expressat al carrer massivament. Ha rebutjat una sentència més política que jurídica, injusta i oportunista contra Catalunya. Quan dipositarem –individualment- en les urnes el vot del nostre futur amb un referèndum oficial i vinculant? Està en mans del Parlament i els seus diputats que han demanat la dignitat i els drets per a una nació retallada des del Tribunal Constitucional. La unitat parlamentària majoritària i la força de la societat civil amb la proclama reivindicativa del 10 de juliol ha estat prou contundent. S’ha marcat la ruta d’una gesta històrica que intenta obrir nous camins. Ara, tot el pes de la decisió i el coratge recau sobre les espatlles dels nostres polítics amb l’obligatorietat de plantar cara Madrid, i dir, prou silenci. Prou pagar i callar. Resistiran la temptació de l’individualisme electoral i esmicolaran la brama unitària de tot un poble exigint justícia i progrés autonòmic?
Sabem que restituir l’Estatut trencat és inqüestionable per impossible, malgrat les paraules de consol i els apedaçaments utòpics dels alts mandataris espanyols. Els PSC està al servei de Catalunya, ha dit el president Montilla i compliran amb la voluntat popular. És possible servir dos senyors alhora? Resulta difícil i compromès. Ser socialista català amb el pensament i el cor sense oblidar els principis ideològics centralistes del PSOE, és un doble joc paradoxal de bones intencions. A què ha de renunciar el PSC per servir lleialment als ciutadans? Ser catalanista des del centralisme espanyolista –d’intencionalitat federalista- implica confrontacions en el si de la coalició. Està disposat el partit socialista a renovar criteris en benefici comú de la Cambra catalana i del seu propi futur polític immediat?
Les declaracions nacionalistes de CiU envers l’autodeterminació del país no estan prou desvelades i compromeses amb la fermesa d’un referèndum explícit i proper. Només ERC ha proclamat un adéu a Espanya enmig del garbuix patriòtic dels tímids i els més exultants, amb una independència més virtual avui, que possibilista. Uns i altres fan palesa la pluralitat de nacions que Espanya nega reconèixer sense trencar-se. Espanya plural i comuna no és compatible en tot. Aquest missatge perifèric no arriba al nucli radial peninsular. Són els polítics catalans que han de proclamar unànimement en les Corts –amb totes les conseqüències- que la nació catalana ja ha sortit de l’armari d’una vegada per totes. Que estem tips de ser prudents en excés i que només s’evoluciona amb la intel•ligència, no per la força.
El mal anomenat problema català no el tenim aquí. És inherent a la concepció castellana errònia que plana sobre la culturalitat diversa no admesa o anacrònica i el plurilingüisme estatal mal qüestionat, després de tants anys d’uniformisme i restriccions jurídiques. El 10-J trenca motllos amb l’esclat democràtic que cal consolidar amb fets, com pot ser un govern de concentració i un concert econòmic propi a curt termini. Mentre els interessos o la sordesa entre partits i les barreres constitucionals s’imposin, no serà possible el diàleg i l’entesa, per més que la societat civil tingui el dret a decidir el seu futur. Estem a l’aguait permanentment.

Ramon Mas Sanglas – 12/7/2010