Cap a on camina, el PSC?

S’ha acabat pràcticament la legislatura catalana –només resta fixar la data electoral- i comença la diàspora parlamentària, per marcar nous territoris i fites segons la tendència partidista. Després de les darreres tempestes a l’hemicicle, propiciades per temes d’alt voltatge, urgeix un canvi de govern i de governants, sense menysprear la feina ben feta. Les tensions provocades per la sentència del TC amb tot l’enrenou social, les tibantors de les diferents comissions –en especial el cas Palau- i la prohibició taurina a Catalunya, entre d’altres, han encès els ànims populars. El mes d’agost serà de vacances relatives que els polítics aprofitaran per atiar les brases somortes. La precampanya, iniciada fa mesos, servirà per avaluar els adversaris i fer autocrítica. L’encert del nou full de ruta electoral serà clau a la tardor per convèncer un electorat desmotivat i amb poca esma política.

Em vull centrar en la crònica dels fets i declaracions del partit majoritari del govern sortint: el PSC. L’odissea dels últims esdeveniments comença amb el protagonisme de la manifestació 10-J exigit pel president, amb el pretext de solemnitzar la unitat catalana des de la presidència i fer palesa oficialment la protesta popular davant Madrid. Completa l’acció l’entrevista personal amb el president Zapatero després d’un acord reivindicatiu unitari al Parlament català amb la intencionalitat de suavitzar la nefasta sentència contra l’Estatut. Fins aquí res a dir. La desfeta arriba als pocs dies en la cambra del Congrés on el PSC s’aliena amb el PSOE votant contra la inclusió del terme “nació catalana” en la resolució que es votava a tal efecte, acordada en el Parlament. La unitat proclamada i compromesa a Catalunya es feia miques. On són els principis socialistes en pro de Catalunya? La força centralista del PSOE els abat per imposició o falta de convicció? Vuit dies després es dóna el foc creuat entre partits en la Cambra del país arran del conflicte taurí. Els socialistes, amb llibertat de vot, es decanten majoritàriament contra la Iniciativa Popular catalana antitaurina votant a favor de la no prohibició. Tot un cúmul de circumstàncies que faran bullir l’olla electoral abans de dipositar la papereta a l’urna. Quin sentit tenen les sigles PSC si són més d’allà (PSOE) que d’aquí? Els fets ho rubriquen. Tota la coalició respira igual o alguns membres utilitzaran la conjuntura per a una fugida o escapisme cap a altres formacions? Una incògnita digna d’apostar.

El electors i el poble volen clarividències en tots els partits abans de votar. Exigeixen als socialistes catalans un nou camí ben definit sense cruïlles dubtoses, com ells ho demanen als convergents sobre l’autodeterminació o la independència. Volen un socialisme autòcton de l’est del territori peninsular, no del centre i submís. Que pensin en català, actuïn i decideixin en conseqüència, en cos i ànima, sense duplicitats.

La situació política nacional ha canviat per raons identitàries, evolucionionisme natural i desequilibris econòmics. La relació d’igual a igual o bilateralisme entre Espanya i Catalunya és impossible, per més pedagogia que s’intenti fer. La desafecció mútua ha desbordat tot pactisme o enteniment estable sense canviar estructures i fonaments. El model autonòmic està esgotat. Aquesta afirmació, que semblaria gratuïta, serà el comú denominador dels mítings electorals de cada grup polític: confederalisme autonòmic, autodeterminació o independència, unitat espanyola renovada.

Els dos pols antagònics intentaran ser contrarestats amb un socialisme integrador per salvar els mobles, com ha vingut a dir Chaves amb el símil –fora de lloc i fals- de les respectives banderes dels independentistes catalans i els conservadors del PP, arran de la confrontació taurina. Un equilibri transitori, però intel•ligent, és tolerable. De forma permanent, és funambulisme mortal. Catalunya i Espanya s’allunyen o s’acosten en funció dels polítics que la governen i l’equidistància que marca la decisió popular. Les mitges veritats i mentides no tindran cabuda en les urnes. Els catalans volem les idees clares, però, la xocolata espessa, cadascú amb el que pertoca. És angoixós nedar i guardar la roba –més en aigües tèrboles- i deslleial servir dos senyors alhora. De tots els candidats dependrà el no donar la victòria al vot en blanc o a l’abstencionisme.

Ramon Mas Sanglas – 30/7/2010