La Catalunya antitaurina imposa el seny

Prohibició absurda per òbvia. Ha calgut una llei, impulsada per la iniciativa popular, perquè la força parlamentària partidista farcida d’interessos hauria estat incapaç de tal abolicionisme sense la llibertat del vot personal que s’ha concedit. Sortida elegant, de compromís o covarda? La forma admet tots els matisos, davant d’un prohibicionisme plurivalent carregat de connotacions polítiques i contradictòries. El seny d’ERC i ICV, amb la majoria dels diputats de CiU, més l’aportació molt minsa del PSC, ha fet possible deixar fora de joc aquest abominable espectacle sanguinari de tants anys. S’ha evidenciat que la llibertat en el vot parlamentari és altament positiva perquè s’exerceix l’ètica individual, la representativitat popular singularitzada i la desvinculació de la submissió o disciplina partidista. Per deducció simplista, ¿on està la consciència individual del polític quan es voten les lleis –pràcticament totes- fent ús comú de la suposada consciència col•lectiva de partit?
Han estat deplorables alguns arguments parlamentaris en defensa del braus. Les tradicions cruentes amb animals, el negoci dels empresaris i professionals del sector xoquen frontalment amb les raons més assenyades –no purs sentiments- dels amants de la vida animal, grangers i ramaders, que fan de la dignitat la bandera de la vida i la mort sense tortura. Per aquests, el brau és un animal més de companyia amb beneficis per la criança, i no un enemic que s’ha d’explotar ignominiosament en una plaça pública. Pitjors arguments polítics han esgrimit, malèvolament, els diputats que han buscat la confrontació catalana i espanyola per defensar una mal anomenada festa nacional –al•legant èpoques ancestrals d’aquesta matança taurina- , com una tradició immemorial i patrimoni que posa en perill la unitat espanyola la seva abolició. La sensibilitat humana i el dolor animal innecessari també tenen color patriòtic i polític? Els criteris europeus i l’objectivitat sobre el tema s’han imposat. Ha calgut arribar al s. XXI per superar vituperis públics medievals que es practicaven també amb els humans malfactors o heretges com a escarment. Si la cultura, l’ art o la poesia són fills de cada època, no pressuposa que siguin tradicions sanes i perdurables quan són denigrants. Mentre el negoci sigui els substrat de les curses de braus, pocs seguidors tindrà el Parlament català arreu de l’Estat, llevat de Canàries, que ens ha precedit. Si la defensa de la vida animal i la mort sense patiment ens fa diferents, visca la diversitat.
Celebro enormement que hagi estat la llibertat de vot –rarament concedida als diputats- la triomfadora de la democràcia parlamentària. S’ha fet palès que la uniformitat partidista imposada no complau la voluntat ciutadana diversa i compacta alhora. Si l’electorat disposés de la llibertat de vot per triar candidats i no candidatures tancades, la pluralitat parlamentària seria més representativa a l’hora d’emetre el vot, seguint el mateix criteri lliure. Tot fa pensar i concloure que el sistema electoral, les formacions partidistes i les decisions legislatives del país tenen una eficiència qüestionable i s’haurien de sotmetre a revisió pel bé de la democràcia real.

Ramon Mas Sanglas – 28/7/2010