Els polítics estatals, per boca del Tribunal Constitucional, han sentenciat i travat el creixement autonòmic. S’ha marcat el topall amb la regressió estatutària. El poble de Catalunya s’ha desmarcat sortint al carrer, mentre els polítics catalans estan en un carreró de difícil sortida. Uns volen caminar més enllà i no poden. Altres podrien avançar més i no s’atreveixen. El sistema estructural polític està exhaurit o emmurallat? Senzillament, està immers en una profunda crisi de govern i de governants per inadaptació al temps. La lluita partidista pel poder, convertida en un afer de negoci personal, mata la unitat dels interessos i els drets d’un poble democràticament segrestat. Dos mons o blocs en confrontació, ciutadans i polítics. Mentre els primers reclamen un servei obert, flexible i transparent, molts dels segons, -liderats per unes coalicions tancades- , busquen, prioritàriament, els rèdits electorals com un recurs de supervivència del partidisme. Un mal endèmic al que ens tenen avesats cada quatre anys sense cap antídot efectiu. L’abstencionisme i el vot en blanc són fugides i pal•liatius ineficaços per norma.Qui veu en el sistema electoral una cursa avariciosa per abastar el pòdium o un premi a la fidelitat de cada candidat segons el rànquing fixat en les llistes tancades, no s’equivoca. On són els al•licients vocacionals del polític desinteressat? Si foren la dedicació i la millora del país per damunt de tot, la pugna entre els milers d’aspirants en els comicis nacionals, autonòmics i municipals no crearien litigis. Els salaris llaminers dels polítics, -establerts per ells mateixos- són la diana comuna, amb poques excepcions. El concepte del polític servidor s’ha degenerat envers un treball burocràtic estàndard ben remunerat, desproporcionat, que cal sotmetre a la revisió dels seus amos i pagadors: els ciutadans.
La política –que no és una entitat de clubs privats- ha esdevingut un mercadeig de persones en funció dels vots. No escapa a ningú la vàlua de molts dels nostres mandataris, però, no és el comú denominador malauradament. Les estratègies per aconseguir un escó són legítimes, -encara que èticament discutibles- però, mai es poden fonamentar en la falsa promesa i l’ambició deslleial entre partits. És l’espectacle que ens ofereix el Parlament massa sovint, per no trencar pactes interns entre coalicions. Les lleis aprovades per conveniència i amb el segell del pactisme fràgil queden marcades amb data de caducitat, normalment. Només el consens general, per convicció, té garanties de futur.
És hora de canviar la mecànica i les estratègies del mercat polític amb una reforma electoral que faciliti l’encontre de les persones més adients, en un marc de llibertat de llistes obertes, alienes a les ideologies, si cal. La figura del polític professional, àrbitre i jutge imparcial dels béns públics, amb caràcter transitori de dues legislatures, com a màxim, seria un model que faria més difícil la corrupció, tan lligada a la longevitat, quasi vitalícia, de molts càrrecs i sous. Hem capgirat els papers: la sobirania popular s’ha agenollat als governants. La democràcia ha de rescabalar la missió que té encomanada per definició i manar amb la dignitat dels millors representants.
Ramon Mas Sanglas – 20/7/2010
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/lectors/20100727/carta-destacada-del-dia-els-interessos-electorals-trenquen-unitat-politica/406395.shtml
La política –que no és una entitat de clubs privats- ha esdevingut un mercadeig de persones en funció dels vots. No escapa a ningú la vàlua de molts dels nostres mandataris, però, no és el comú denominador malauradament. Les estratègies per aconseguir un escó són legítimes, -encara que èticament discutibles- però, mai es poden fonamentar en la falsa promesa i l’ambició deslleial entre partits. És l’espectacle que ens ofereix el Parlament massa sovint, per no trencar pactes interns entre coalicions. Les lleis aprovades per conveniència i amb el segell del pactisme fràgil queden marcades amb data de caducitat, normalment. Només el consens general, per convicció, té garanties de futur.
És hora de canviar la mecànica i les estratègies del mercat polític amb una reforma electoral que faciliti l’encontre de les persones més adients, en un marc de llibertat de llistes obertes, alienes a les ideologies, si cal. La figura del polític professional, àrbitre i jutge imparcial dels béns públics, amb caràcter transitori de dues legislatures, com a màxim, seria un model que faria més difícil la corrupció, tan lligada a la longevitat, quasi vitalícia, de molts càrrecs i sous. Hem capgirat els papers: la sobirania popular s’ha agenollat als governants. La democràcia ha de rescabalar la missió que té encomanada per definició i manar amb la dignitat dels millors representants.
Ramon Mas Sanglas – 20/7/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada