Han passat les eleccions, no les indignacions. Segueixen ben vives en places i ciutats. L’atur, la llibertat electoral i la sortida de la crisi és el seu guió resumit. Per contra, la maquinària del poder segueix obstinada en buidar de contingut l’essència de la democràcia. Per als primers el capitalisme més acarnissat divideix la societat, s’enalteix amb privilegis de classe i desmunta el benestar comú. Per als segons és la reencarnació del comunisme del segle passat capitanejat per l’extrema esquerra. Dues coartades contraposades que no comparteixen escenari comú, perquè tenen espectadors diferents. Són les dues cares de la democràcia sotmesa a l’ètica de la conveniència actual, al poder econòmic (món bancari) i polític (governants). Des de quan els partits polítics poden convertir el poble (la democràcia ) en objecte negociable? La degeneració de l’esperit constitucional del segle passat crida a una revisió urgent.És irrisòria la pregunta: Han entès els polítics el missatge de les concentracions o acampades arreu del país? La resposta és òbvia, malgrat s’hi giren d’esquena. Fa anys que el seu sistema està qüestionat amb un abstencionisme electoral proper al 50%, el vol nul o blanc, en tots els comicis cada quatre anys. La ineficàcia de la reforma laboral amb cinc milions d’aturats és innegable. Si els mecanismes adoptats no responen en positiu les propostes dels mandataris no són objectives ni útils. És el missatge del clam popular: la plenitud de la representació majoritària recau en el poble, no en els interessos partidistes i els seus mecenes, recolzats mútuament. La bona fe del votant no pot ser traïda per pactes o aliances entre partits contradient el programa votat per la ciutadania. És una de les grans servituds i limitacions de les candidatures tancades, l’al•lèrgia de molts indignats del país. L’embriaguesa de poder vitalici no té perdó democràtic.
Estem vivint uns moments convulsos a nivell estatal i autonòmic. Totes les eleccions sacsegen els partits i remou les seves entranyes en funció dels resultats. Provoquen assemblees, congressos, remodelacions internes i dimissions. La conveniència d’una majoria obliga el sacrifici d’individualitats. Per salvar un futur polític millor només queda el camí de les urnes lliures. El partir socialista commogut pel daltabaix electoral del 22-M està en fase de reestructuració per trobar un candidat digne a la presidència. La galàxia dels barons decideix el millor adversari del PP en unes suposades primàries d’un sol candidat. Conveniències democràtiques atípiques per no dividir el partit. Per contra, el PP no gosa presentar una moció de censura al govern – impossible de guanyar- per no desvetllar els seus projectes més recòndits guardats tres anys. El desgast del govern i la vanaglòria dels sondejos és la seva clau. La lluita dels dos colossos per establir-se en el búnquer de la Moncloa no és la democràcia d’un poble. Preparen les seves eleccions a la supervivència política, no les solucions dels problemes espanyols. Per això fan nosa els acampats, el martell de les seves consciències. Mítings de campanya i casseroles no vibren a l’uníson. El sistema està tan trencat com la mateixa comunicació. Mentre un 60% dels ciutadans acaten per força la Constitució que mai han pogut votar, una nova llei electoral no deixarà de ser el pedaç d’un gran colador.
Ramon Mas Sanglas – 31/5/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada