Registre públic de l’absentisme laboral

L’absentisme poc justificat d’alguns treballadors amb malalties fictícies preocupa alguns empresaris. Com a nova via de solució i escarment d’aquests addictes a les baixes dubtoses, CiU ha rebut la proposta de crear un full públic de la vida laboral per donar a conèixer l’absentisme individual. A través d’internet les empreses hi tindrien accés abans de fer un nou contracte. Veus discordants han titllat la iniciativa de fiscalització de la privacitat de dades personals –anticonstitucional- i un retorn a èpoques passades de regust antidemocràtic. La moralitat i les conductes humanes no són publicables sense sentència judicial. No cal oblidar que l’empresariat té recursos legals per controlar els pirates laborals amb les baixes oficials i la renovació periòdica de la Seguretat Social, la inspecció de treball i el propi metge de la mútua patronal, si desconfia del metge de capçalera. L’empresari contractant disposa del currículum individual i la carta de recomanació de l’amo anterior, si busca una fiabilitat més directa.
No prosperarà la idea per no tirar-se pedres en pròpia teulada. Els mateixos polítics són una mostra palesa d’absentisme parlamentari –a nivell autonòmic, estatal i europeu- que haurien de prendre la mateixa medicina. La imatge televisiva d’uns hemicicles mig buits i passius –excepte en les eufòries i claques teatrals de l’adversari- és massa habitual. Només en moments de votació i sessions extraordinàries d’ocasió veiem un ple total per esquivar les multes del partit. No és freqüent veure diputats i senadors prenent nota del ponent per a les seves comissions de treball. Esperen els apunts del diari de sessions de la taquígrafa de torn. Què diríem d’una aula escolar amb la meitat dels alumnes i desmotivats per l’explicació del professor? El ciutadà, que paga aquests delegats seus, voldria veure justificades i enregistrades tantes absències al Congrés i als parlaments. ¿Per què els polítics no han de complir amb uns horaris estrictes tota la jornada i el mes? No cobren pel càrrec sinó per la feina feta in situ segons el temps estipulat de dedicació obligatòria.
La mala fama dels funcionariat no ve donada precisament pel funcionari ras –normalment- , sinó pels càrrecs intermedis o superiors. El caràcter estable i vitalici de l’opositor és una temptació envers el rendiment i la puntualitat per falta de control i seguiment, en ocasions. L’empresa privada té l’ull de l’amo que vetlla pels seus beneficis, menys preocupants en els estaments estatals i autonòmics. La rigidesa dels convenis, la temença de l’acomiadament per la baixa productivitat ja són motius prou convincents per vigilar les alegries d’unes vacances fora de lloc.
El promotor de la proposta i líder d’Unió Democràtica –mestre en consells pedagògics a la classe política per intentar refer la credibilitat popular – sap que les lleis adverses al propi legislador són frontalment rebutjades, esbiaixades o parcialment aplicades. A tall d’exemple: el sistema electoral de llistes obertes, que perjudica els feus de cada partit; els vuits anys de cotització dels polítics enfront els 37 del règim general per cobrar la totalitat de la pensió; la llei de morositat empresarial, quan les institucions públiques baten rècords de demora. Seguint la mateixa argumentació descarto la tramitació del tema per falta de complicitat política en benefici de la comoditat de molts règims laborals amb horaris i calendaris liberals.
Sempre estem buscant la solució del mal en la penalització i vituperi públic del dolent. Per què no premiar al bon treballador sense baixes, puntual, assidu a la feina i amb producció excel•lent? Avaluar honestament el treball personal, estimula; espiar la vida professional, desmoralitza i deprimeix. Si per casualitat prosperés el plantejament, quin seria el posicionament del sindicalisme?
Ramon Mas Sanglas – 11/5/2011