Manual de la Democràcia

Busquem l’autenticitat dels productes, no imitacions adulterades. El temps, la desmemòria, el poder i la degeneració alteren les denominacions d’origen, també en política. El terme democràcia no pot ser més explícit: govern del poble. La magnificència del vocable ho diu tot, sense cap adjectiu. Quan l’aparell partidista tergiversa la representativitat dels delegats populars, la corrupció es fa mestressa del sistema sense escrúpols. És la pèrdua de la identitat democràtica i el trencament de la comunicació. Les reivindicacions apolítiques arreu de les nostres ciutats són un reclam de l’autenticitat. Demanen l’antídot del partidisme polític manipulador i del capitalisme bancari dictatorial, tutelats recíprocament. L’única forma de trencar el cercle viciós és l’abolició del subvencionisme polític i una nova llei electoral oberta. Quins camins s’han d’obrir per no xocar contra la constitucionalitat? És la resposta al qui i com fer-ho, el manual de la Democràcia. La persona humana i les condicions laborals no són objectes de mercadeig que oscil•len com la borsa de valors.
Votem persones, no partits. Hauria de ser l’arrel i lema del nou sistema electoral. Respectant la formació d’ideologies homogènies i entitats, cada poble té la llibertat de buscar els seus governants, nominalment, no per imposició de la partitocràcia organitzada. Cada aspirant o coalició independent que presenti el seu projecte de quatre anys, explicant què vol fer, com portar-lo a terme (font dels recursos) i el calendari (data de termini de cada objectiu dintre la legislatura). L’electorat determinarà els millors programes que podrien confluir en un pack unificat o reestructurat. La flexibilitat municipal és l’eina més eficient en un país lliure, respectant els principis bàsics autonòmics i estatals.
Junta avaluadora autonòmica i municipal. Un jurat popular capacitat faria d’àrbitre en cada municipi. Amb certs marges d’error o tolerància, però amb contundència, vetllaria pel compliment estricte dels continguts segons el calendari presentat i acceptat per la majoria. En cas d’incompliment reiteratiu o flagrant, la dimissió seria irrevocable durant el mandat -sense esgotar la legislatura- , passant el càrrec al següent candidat del resultat electoral El seguiment de cada decisió consistorial faria menys probable l’opacitat dels comptes i el tràfic d’influències.
El poble nomena els seus mandataris, els sosté i avalua. Tot un procés més liberal que pot semblar feixuc i burocràtic, però, més net i transparent. La llista única –per ordre alfabètic- simplificaria el garbuix de tantes candidatures actuals. La campanya informativa dels aspirants tindria un caràcter més directe i senzill amb uns ajuts publicitaris idèntics per evitar greuges comparatius de poder econòmic. En les eleccions autonòmiques i estatals el repartiment de diputats estaria supeditat a la proporcionalitat de la demografia territorial.
El mètode electoral actual està esgotat per degenerat. Les reivindicacions de la crisi i les baixes expectatives d’ocupació són dos efectes greus de la mala administració, però no, el germen del mal. El govern capgira el malestar profund dels indignats, que respecten les formes i la convivència pacífica. Polítics i banquers no admeten ser l’ull de l’ huracà i còmplices del capitalisme. Deixeu-vos de paradoxes i accepteu-vos culpables. Urgeix un ERE definitiu de governants, no temporal. La trista herència impositiva del neoliberalisme condemna la joventut a retrocedir molts anys de benestar social. Els seus eslògans són convincents. És viable canalitzar la indignació de la societat sense canviar la Constitució? Governants, escolteu, reflexioneu i actueu amb totes les conseqüències.
Ramon Mas Sanglas – 23/5/2011