Tòpics electorals i tabús polítics

Quinze dies d’informació electoral per conèixer les línies mestres de cada programa són excessius. El ciutadà democràtic no es mereix tal monotonia cada any i mig d’eleccions i tantes despeses. Amb tota la difusió a través de les bústies, radiofonia, la via pública, la premsa i la televisió –privilegi dels afortunats- no ens desvelaran encara les intimitats dels candidats. Tothom es guarda un roc en la faixa per a la nit de l’escrutini per brindar l’èxit d’una majoria o l’esperança d’un pacte.
Tots els catalans ens menjarem la campanya i competitivitat partidista per l’alcaldia de Barcelona si no tanquem el televisor. Què ens importa als electors que no tenim veu ni vot en la capital catalana? Primer gran despropòsit del centralisme municipal. La proporcionalitat d’habitants no és l’únic paràmetre a tenir en compte, ni el més important en el repartiment publicitari. Atès que la metròpoli té mitjans informatius locals propis no té perquè abusar-ne dels autonòmics i comuns. Ans el contrari, els municipis i les comarques amb menys oportunitats haurien de disposar de més espais públics i temps gratuïts.
Vet aquí el primer gran tòpic electoral: les eleccions són del poble, no dels partits que centralitzen el protagonisme. Particularment en les grans ciutats. Als pobles, el factor proximitat fa més familiar la comtessa electoral sense deslliurar-se de les rivalitats casolanes sorgides durant la legislatura. Uns i altres no defugen del tòpic “farem” –la promesa fàcil- , que no sempre es consumarà per falta de crèdit i la crisi. Esperem pocs programes agosarats i grans projectes. Saben que les retallades s’imposaran malgrat ningú anunciï qui rebrà la primera clatellada municipal. El capítol de les utopies segueix amb les intencionalitats del pactisme dialogant, la transparència consistorial a portes tancades, l’abaixada dels impostos als menys afavorits, el victimisme de la baixa participació per falta de credibilitat. Excuses barates capgiren bons propòsits. El municipalisme no es pot deixar engolir per les decisions centrals de cada partit. El carisma de l’alcalde novell o l’alcaldessa d’un poblet – que surt de la pedrera- té el mateix valor moral que un alcaldable de renom. És la sensibilitat de la persona el què cala, no el càrrec, no la categoria política. Quan arribi el somni de la despolitització municipal el ciutadà decidirà de veritat i farà seu l’ajuntament.
Aquesta desviació del concepte servei municipal crea grans tabús administratius i antidemocràtics, causa d’algunes alcaldades sonades. El primer secret municipal ben guardat, les anomenades depeses de personal. Sense especificar més, al contribuent i amo dels impostos públics locals, se li amaguen les partides concretes destinades a pagar el sou de l’alcalde, regidors, personal de la brigada municipal, administratius i càrrecs tècnics. Ignorar la quantia exacta, quin sentit té? Tot treballador sotmès a un conveni col•lectiu, sap per llei els drets i salaris establerts entre empresa, subordinats i companys. Quan és el poble qui aporta una gran part d’aquests diners, l’obscurantisme és injust i absurd. La transparència més absoluta s’imposa per coherència en les recaptacions directes i les destinacions de les subvencions d’orígens diversos. El llibre dels comptes hauria d’estar a disposició sense traumes ni traves. El segon pas per oxigenar el govern municipal és el canvi urgent del sistema electoral amb llistes obertes i amb l’opció de triar persones de diferents coalicions, polítiques o corporativistes. Assignatura del Parlament català.
Finalment, vull esmentar el virus de la corrupció. Sense tòpics i tabús s’eradicarien, es posarien en evidència els manipuladors. La hipocresia política és l’incompliment d’un programa promès i votat per una majoria que pot acabar en una desfeta del govern local. Molts ajuntaments han anat a la deriva durant el periple de la legislatura pel canvi erràtic en gestions importants, interessos personals camuflats i càrrecs públics incompatibles com a membres del consistori. Només amb il•lusió i mans netes camina tot un poble, gran o petit. Sé que predico al desert, però, com a votant, el silenci és pitjor que la denúncia.
Ramon Mas Sanglas – 6/5/2011