Deixeu viure la llengua

Ja torna la cantarella del TSJC contra la immersió lingüística del català a l’escola. El Departament va donar explicacions més que suficients i raonades al TC. Però, els adversaris polítics –també lingüístics i culturals- del país, no paren de burxar amb denúncies insidioses sense fonament, contra la feina bilingüe ben feta del nostre professorat. La llengua vehicular d’una nació és la que s’expressa lliurament en tots els àmbits escolars, professionals, a casa, al carrer i en els medis de comunicació orals i escrits. La llengua més emprada dels set milions i mig d’habitants de Catalunya és el castellà. Li segueix el català, quan per lògica hauria de ser a la inversa. Una llengua oficial en inferioritat de condicions se l’ha de mimar i vigilar més, per evitar l’extinció de la seva riquesa cultural històrica. Sembla que els detractors del catalanisme s’han obstinat per aconseguir-ho.
Tots els consellers han argumentat per activa i passiva la situació de l’alumnat català i l’obligatorietat de saber per igual les dues llengües, a nivell oral i escrit, al finalitzar els estudis obligatoris. Les proves externes de la selectivitat i els controls de Pisa han comprovat tal veracitat estadísticament. Fins i tot els resultats de castellà superen als de la llengua autòctona. Aquest fet evidencia que el català a l’aula com a vehicular no és cap factor excloent o fre del castellà, més utilitzat al pati, al carrer i a casa. El grup de pares denunciants haurien d’agrair l’aportació catalana i reforçar-la en benefici del futur dels fills, si pensen viure a Catalunya, com ho farien amb naturalitat al Regne Unit, França o Alemanya amb les respectives llengües locals. El malentès de la sentència, “el castellà també és llengua vehicular, juntament amb el català” ja té la seva aplicabilitat real en escreix. L’erari públic no pagarà dos professors simultàniament per atendre una demanda poc significativa amb el conseqüent guetisme escolar, efecte contrari de la cohesió social.
El TC amb la dràstica retallada de l’Estatut, rebutjada per la catalanitat el 10-J, va iniciar el camí d’aquests retrets judicials esperats. L’onatge advers que sempre ha mantingut la llengua catalana des de la República ens té habituats a lluitar contra marees i vents de tota mena. Això ha enfortit els nostres escriptors en llengua vernacle i alimenta el coratge independentista, en lloc d’aplacar-lo. Quan arribarà la maduresa del diàleg i el respecte als drets universals del poble a decidir democràticament per majoria?
Arguments objectius per mantenir el rumb de la immersió –amb més de 30 anys d’èxit reconegut- no en falten, sense conflictes ni discriminacions. La Conselleria està complint amb el mandat constitucional. Fet que no poden dir la resta d’Autonomies espanyoles. La cooficialitat del gallec, èuscara i català arreu d’Espanya dóna dret a què on hi hagi un escolar menor de 16 anys fora de Catalunya, tingui almenys tres hores setmanals de la seva llengua paterna o materna. Quina Comunitat pot presumir de tal compliment en alguna de les seves escoles públiques? Segurament, cap. Hi ha molts fills de catalans a Madrid, per exemple. Per contra, totes les escoles catalanes privades, públiques i concertades imparteixen un mínim de tres hores per setmana de castellà, sense cap excepció. Algun centre ho fa tot en castellà, -fent cas omís de la normativa autonòmica- , exceptuant les tres hores de català. Tindríem un deure pendent amb els bascos i gallecs residents, en tot cas. Si som iguals davant la suprema llei de la Constitució, el TSJC haurà de rectificar quelcom i tocar el crostó als col•legues de més amunt.
Com sempre, la política ha enterbolit la qüestió per raons d’uniformitat cultural espanyola. Les reticències dels denunciants respiren aires contra l’autogovern. Només cal donar una ullada a les aules d’adults. Qui es matricula més de català? Qui vol integrar-se al seu entorn social i professional. Apliquem, doncs, criteris europeus. La cooficialitat de dues o més llengües no obliga l’autòcton a utilitzar la llengua del nouvingut. L’educació no imposa la norma lingüística, solament per cortesia canviem de llengua, gest poc didàctic, per cert.
Polítics i magistrats, aparqueu interessos i limitacions lingüístiques personals i evitarem baralles col•lectives estèrils. Si la llengua local ens divideix i fereix el sentiment patriòtic natiu, ben poc habitual a nivell mundial, l’emigració ho tindria molt pelut. Per tant, la tesis de la politització lingüística oberta entre catalans i castellans es confirma definitivament.
Ramon Mas Sanglas – 5/9/2011