Futur de Catalunya

L’objectivitat pura és poc usual entre humans. Sabem dels errors dels jutges de qui exigim imparcialitat com a professionals. Què dir de la resta de mortals? Tenim quelcom més que la raó. Els sentiments personals i els interessos no es poden deslligar fàcilment en les decisions i poden trair. Canviem per les circumstàncies i l’estat d’ànim. Els polítics encara són més volubles en funció dels moments històrics i partidistes del rival. No és cap novetat que les eleccions poleixen transitòriament arestes dels candidats per les seqüeles econòmiques dels resultats.
Les ventades lingüístiques no són casuals amb un 20-N a l’horitzó, com fora l’emigració en els comicis autonòmics. Pel partit denunciant, Catalunya és una presa de primera línia i cal buscar-li els punts febles per caçar vots. Sembrada la llavor de la discòrdia cal esperar, amablement, sense urpades. El PP té un graner menys abastable a Andalusia i Catalunya per fer-se amb la majoria absoluta espanyola, malgrat la desfeta socialista que li aplana el camí. A casa nostra hi té un obstacle afegit: el nacionalisme català, impregnat de dosis independentistes –cada dia amb més puixança- per intransigències centralistes. El xoc frontal amb un sobiranisme està alimentant mútues animadversions, difícils de conciliar. Al 21-N, començaran les picades d’ullet recíproques, si la majoria absoluta s’ha quedat curta. Sabem que les adulacions no són gens fiables. Un PP que ofereix mostres de diàleg sobre un hipotètic pacte fiscal català és sospitós. Pescar en aigües tèrboles -abans del 20-N- amb versió espanyolista, és com apostar per un futur incert. Les eleccions a la Moncloa seran un joc d’atzar o una ruleta russa?
Catalunya fa els deures de la crisi en pròpia carn, quan receptors de la solidaritat catalana encara s’ho plantegen. L’avantguardisme del motor català amb un milió de ciutadans al llindar de la pobresa és burlesc. Les traves polítiques al creixement és una involució provocada. L’acceptació d’un corredor ferroviari mediterrani per davant d’un traçat interior peninsular seria un fet positiu i signe de canvi. Reconèixer que les inversions cal fer-les on s’ubiquen els recursos reals per expandir el país és pensar en clau de rendibilitat i no de política. Prou aberracions d’autopistes sense vehicles, línies d’AVE sense passatgers, aeroports sense avions ni usuaris. L’amortització és la prioritat. L’Espanya plural és sinònim de diversa, en llengües, cultura i riquesa. Voler uniformar el territori en infraestructures és la quadratura del cercle, perquè no en raja quan no n’hi ha. És empobrir el país. Amb la solidaritat ben entesa i justa entre regions salvaríem desnivells pronunciats, com fa l’Europa més pròspera amb les nacions més desafavorides.
Els catalans, "que de les pedres en fan pans", -ironitza un adagi castellà- , són tossuts quan la raó els empara. Encaren els problemes sense esquivar-los. Ara la cruïlla de la crisi ens té atrapats. Per sortir-nos-en tenim dues alternatives: un concert econòmic català amb l’Estat –recaptació i administració directa dels nostres imposotos o la segregació del país com a nació diferent i Estat propi. La palestra serà dura, no impossible, si la unitat política assisteix als nostres parlamentaris i el poble fa pinya a l’entorn. És l’objectiu central del govern autonòmic actual per sanejar la pròpia economia. Amb un front nacional encara més conservador, quines perspectives de reeixir ens esperen? Estan obertes totes les apostes. Només ens queda fer joc actiu. Als comicis del 20-N coneixerem algunes cartes ja marcades. Raó de més per seguir de prop les promeses i les realitats per no ser defraudats una vegada més.
Ramon Mas Sanglas – 25/9/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2478