España es perd Catalunya

"Qui tot ho vol, tot ho perd". És el fruit de les eternes confrontacions ideològiques, culturals, econòmiques i lingüístiques de segles. De la perpètua transició nacional i no deixar decidir el voler ser de cada poble. Saber compartir sense hostilitats ni excessos d’exigència és una balança difícil d’equilibrar. Ara vivim lluites dialèctiques parlamentàries estèrils entre comunitats autònomes amb connotacions partidistes agres. Els conflictes –embolcallats per la crisi i sota ulls europeus- , malmeten la fluïdesa relacional entre governants i ciutadania. Una allau de lleis intenta suavitzar el descontrol en pro de la igualtat, que desborda el món judicial per l’ incompliment freqüent de tanta normativa. Aleshores sorgeix el caos social, el contraatac polític i la feblesa de la suposada democràcia madura, però fictícia, quan un referèndum popular no té l’última paraula en implicacions constitucionals.
Catalunya, integradora i tolerant, no margina ningú. Terra de pas i acolliment, d’esperit obert i solidari –històricament comprovat- , suporta marginalitats estatals. El país està cansat d’aguantar massa dècades detractors ideològics i lingüístics que va acollir i s’han girat d’esquena. Van entrar fent les “españas” amb interessos centralitzadors, trepitjant drets inherents al poble català. La resposta majoritari no pot ser altra que el rebuig o la integració. Fa dos anys Catalunya va suportar el revés del Tribunal Constitucional trinxant un Estatut aprovat pel Parlament. Ara se’ns ignora per reformar la Constitució, com a autonomia i com a ciutadans. Finalment, l’ intent de destruir la immersió lingüística de cohesió escolar fent cas omís de trenta anys d’excel•lències del sistema. Catalunya que va ressorgir de l’espanyolització educativa franquista no pot perdre drets democràtics, qüestionats per uns jutges i polítics uniformistes amb interessos electorals. Una nació no té autogovern si no pot ensenyar, parlar i escriure la llengua pròpia des de l’escola. Reclamem drets universals i revisió de la contribució autonòmica. El país està en recessió crítica. El racionament s’imposa per supervivència. No entendre-ho és voler trencar la corda de l’entesa entre pobles.
Els catalans no se’n van. Són allunyats per no combregar amb un imperialisme patriòtic. Són rebutjats per la llengua i una tradició cultural diferents. Ens aguanten només per l’aportació fiscal generosa? Aquesta vexació no és admesa per la lògica, menys pels independentistes. La nostra identitat de nació catalana és una ofensa al seu espanyolisme. Els catalans per què han de tenir una dicotomia nacional, ser doblement patriotes? Imposar una llengua forana –una segona mare institucional- com a arma per retenir lligat un poble és exposar-lo a l’extermini. Tota coacció lingüística és privació de llibertat i de creixement, sobretot, en inferioritat de condicions.
La reacció unitària dels nostres polítics, -a excepció del grup denunciant (PP)- , tant a la Cambra catalana com al Congrés, ha solidificat la creença que una llengua mil•lenària uneix i distingeix. Que un idioma secular arreu del territori –a casa, l’escola i al carrer- no pot ser suplantat per cooficialitats sobrevingudes. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”. Cap de les maneres. Tota la classe civil ha assolit el seu rol defensiu amb coratge. No volem ser presoners per més temps si no ens accepten com som i volem ser, amb nous horitzons de sobirania i amb menys tributs sobredimensionats. No marxem, ens fan fora. No cal cap divorci violent i tremendisme. Podem viure uns sense els altres i compartir amigablement el territori, si s’imposa la racionalitat del dret, respectant el benestar recíproc amb equitat. Rectificar és de savis.
Ramon Mas Sanglas – 19/9/2011