El sou just del polític

Remuneració “justa” o ajustada a la feina ben feta és la què mereix tot treballador segon l’horari pactat per conveni. On està la neutralitat en la negociació salarial de la casta política? Després dels comicis es donen mogudes de sous –rarament a la baixa- que els regidors i diputats s’autodeterminen. Amb quina potestat s’apropien unes atribucions del poble sobirà? Una llacuna més dels referèndums populars inexistents: les taules salarials dels governants. Hem vist escenificacions curioses. Paral•lelament a les retallades modestes dels polítics, s’han produït renúncies salarials excepcionals. Es qüestió vocacional? Per imposició del govern central sabem més intimitats econòmiques dels nostres mandataris. Algunes causen expectació i altres furor. Les sorpreses per les quanties de béns i deutes fan sospitar de la veracitat de certes declaracions. La legitimitat moral per retallar serveis bàsics queda a l’entredit quan s’ingressen uns salaris sorprenents i gaudeixen de privilegis exclusius del seu rang.
L’any vinent coneixerem més secrets dels diputats catalans. Per a algun afectat és pura xafarderia. Per als ciutadans un dret de transparència saber el destí dels tributs en forma de nòmines. Ignorem els seus béns patrimonials abans i després del càrrec polític. Servirà per regular ingressos desorbitats? Tenim algunes pinzellades. Els residents a Barcelona, la majoria, cobren uns 21.000 euros anuals per desplaçament al Parlament. Representen cinc milions d’euros anuals que donarien per pagar 600.000 targetes T-10 o cobrir el cost de dos milions i mig d’hores de zona blava cada any en benefici dels usuaris. Ells no paguen parquímetre. Els que vénen de fora, ¿quan ingressen per venir a la Ciutadella? Són rars els convenis laborals que paguin el transport. El salari mitjà d’un parlamentari és de 7.600 euros mensuals. A part, les despeses de viatges, hotels, dietes, càrrecs. En moments d’austeritat, un 50% de reducció (3.800 euros/mes) seria un exemple molt lloable per a la classe treballadora i aturada. Numèricament, ¿són imprescindibles tants diputats i la legió de regidors dels ens municipals catalans? La reducció de persones i quantitats salarials salvarien la sanitat i l’educació del país de les tisorades.
Quan un polític afirma que s’hi dedica per fer-se ric s’està cavant la tomba. Pitjor qui no ho diu, ho pensa i ho intenta, el corrupte. La lluita pels primers llocs de la candidatura és un signe d’ambició econòmica. D’aquí el rebuig general a les llistes tancades. El polític honest no es mesura pel posicionament sinó el virtuosisme en la dedicació exclusiva i neta. Exigim governants amb professionalitat, no per voluntariat.
Quin és el sou just d’un polític eficient? Cobra poc o molt? La resposta és tan relativa com escorredissa quan interessa. Al•leguen responsabilitat i eficàcia. Dos coeficients inseparables com podríem dir-ho d’un metge o docent i desenes de professions. La imatge d’un bon operari s’associa al rendiment, no a la remuneració. L’oportunisme polític que els brinda i blinda el sectarisme no és positiu. També és immoral catalogar tot el gremi de gandul, quan veiem batlles que s’hi deixen la pell per afrontar dèficits sense apujar impostos. Contrasta el professional silenciós de despatx amb el polític baladrer i d’esmorzars protocol•laris que necessita justificar cada actuació o simple intencionalitat.
Hemicicles europeus i nacionals quasi buits, sabent l’alt cost de manteniment, són denigrants. Com ajustar un sou polític equitatiu d’acord a les hores treballades, visibles i ocultes reals? Si dolen els abusos incontrolats, ¿com qualificar les remuneracions polítiques vitalícies o d’uns anys sense el càrrec? El voluntariat polític municipal renaixent s’hauria de completar amb diputats i senadors de nova generació: un modus vivendi salarial en consonància al calendari i l’horari laboral individual real, no institucional. Això és pedagogia viva. No pertanyen a un club privat per exigir fortunes de fitxatge. Els socis són els votants. Drets i deures al seu lloc a fi de donar i rebre justament. Hem d’entrar tots en l’era restrictiva. Evitem conflictivitats inútils per l’egoisme i l’ambició començant pels legisladors.
Ramon Mas Sanglas – 12/9/2011