La complicitat del
silenci plural en aquesta estafa pública és un delicte pornogràfic. Qui tira la
primera pedra i renega de la màfia financera? Tot intent és vetat i condemnat a
l’exili del càrrec. El poder de la pressió mediàtica i capitalista s’imposa a
la llibertat personal. El pacte de silenci sobre un botí llaminer posa a
l’entredit moltes sospites. El ciutadà fa dies que espera ser deslliurat del
rescat de Bankia i entitats adherides. Denegar una comissió oficial
d’investigació és un retorn a la dictadura. Les retallades en sanitat, educació
i salaris són incomprensibles i injustes, però que tinguem que pagar a fons
perdut la malversació de Bancs privats per evitar la fallida col·lectiva -per
culpa d’uns defraudadors blindats- , és de psiquiatria, no de jutjat. El
silenci de l’estament judicial, involucrat, el principal culpable. El mestre Millet
ha creat escola hispànica: si algú canta, rebrem tots.
El tema és
demencial a nivell nacional i europeu. L'opacitat dels directius financers
parapetada en la impunitat dels polítics no pot quedar sense una resposta
popular contundent. Partits i sindicats, emmudits, ¿estan en connivència pels mutus
serveis rebuts? El silenci imposat al governador del Banc d’Espanya disposat a
donar explicacions oficials al Congrés deslegitimitza al govern com a partit
guanyador. L’abús d’una majoria absoluta el fa més ignominiós. On és l’oposició,
els jutges imparcials i els defensors del treballadors? Fa por aixecar la catifa
de la corrupció i sentir-se esquitxat per desagraïment? On s’amaguen els
dirigents sindicalistes que reivindicaven fa uns dies els drets laborals i educatius?
L’obra de teatre té un guió, uns actors i un victimari, clients del xantatge
espoliador. Els 47 milions de contribuents estatals no tenen perquè regalar un
capital a uns usurpadors després d’un rosari d’enganys, incompetències i
promeses de solidesa bancària. El president no pot anar de salvapàtries a costa
d’un espoli estatal antidemocràtic. Si vol eludir l’ajuda europea per no crear
més dèficit, que busqui els culpables de l’evasió o convoqui eleccions
anticipades.
El país s’ha
impermeabilitzat a la corrupció arreu de la geografia sense condemnes exemplars.
Com a molt, una fiança els obre la porta a la magnanimitat judicial. Paradoxa vergonyosa:
el govern decreta amnistia fiscal pel
retorn de capitals evadits quan no impedeix la sortida de centenars de milions
cada mes pel temor d’una intervenció europea. És la degeneració encadenada de
l’entorn banquer. Al segle passat existia l’ètica de la crisi en moments
difícils. Ara el sistema bancari
corrupte engreixa la llarg cua de la crisi amb la destrucció total del
benestar. Quina educació de valors pot transmetre l’escola quan es roba
impunement el comú de tots? Quin sentit té la cultura de l’esforç sense
honradesa? Cal posar punt i final a una casta que s’autoalimenta a costa de la
festa que paga el poble sotmès.
Que podem fer des
de casa, el carrer? Denunciar públicament tot tropell amb la negativa a
contribuir al sanejament privat. Posar de relleu el mutisme de les institucions
oficials –Congrés, Parlaments, Senat, Tribunals- i la seva nul·la sensibilitat
corporativa envers el capitalisme delictiu. Qui calla atorga. Cal salvar el poder
mediàtic de la informació i la publicitat per trencar el blindatge del sistema
polític, econòmic i jurídic del país. Prou jocs de males arts contra els
sentiments i drets populars. Urgeix fiscalitzar el desviament polític amb el
vot, desmitificar el culte pervers als partits i destapar els interessos bruts camuflats.
Solució tàctica: canvi radical del sistema electoral polític i jurisdiccional.
Llistes obertes amb el currículum de cada jutge candidat, votat directament pel
poble, no els partits.
Ramon Mas Sanglas –
4/6/212
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada