Els president de la
Generalitat ha estat en campanya internacional pregonant les bondats i els
dèficits de Catalunya. Està avergonyit de l’endeutament del país i orgullós de
ser pioner en redreçar-lo o apedaçar-lo amb múltiples retallades autonòmiques
abans que l’Estat prengui la iniciativa. Després ens vénen les segones loteries
espanyoles d’austeritat pels mateixos conceptes, malgrat les amenaces de
recursos inútils al Tribunal Constitucional. El cartell de catalans ploramiques
a Madrid i de víctimes de la solidaritat ja forma part del currículum catalanista
per imposició parlamentària i falta de coratge popular històric. Ens ho hem
guanyat per excés de confiança, tolerància de l’engany polític i ceguesa en les
prometences electorals.
L’eliminació de l’impost de successions i el pacte fiscal van ser dos puntals de CiU en les seves prèdiques electorals abans que
la cruesa de la crisi imposés cap retallada perquè es desconeixia el pou que
havia soscavat el tripartit. S’han desfet els pilars de la sanitat, educació i benestar
social mentre continua intacte el privilegi dels més afortunats exempts de
pagament per les herències molt elevades. Aquest 6% deixa d’ingressar 156
milions anuals. Amb la reforma del govern anterior ja es van condonar 744
milions anuals per les restants successions de rang inferior. Continua
l’escalada d’empobriment popular –pensionistes amb baix poder adquisitiu i
vídues- amb l’euro per recepta per
recaptar 100 milions (sense comptar les despeses administratives
addicionals) enlloc de carregar aquests ingressos als hereditaris rics del
país. És de condemna sense pal·liatius el voler tapar un deute autonòmic a
costa de la salut i dels ingressos dels més febles que no han triat estar malalts.
L’orgull convergent de no incomplir temporalment una promesa electoral passa
per sobre del respecte als més grans quan ja han pagat els seus medicaments
durant la llarga vida laboral. La batalla dels conservadors ha estat fàcil amb
la complicitat del PPC. Tindran el mateix terreny abonat per cantar victòria
amb el pacte fiscal? De no aconseguir-ho esperem que surtin del govern sense
esperar cap invitació forçada. Per la mateixa lògica se’ls obrirà la porta de
sortida per decisió del poble.
Per què resulta tan car ser català i viure a Catalunya? Obligats a ser espanyols per definició territorial i constitucional
amb totes les conseqüències impositives, comença ser hora de plantejar-nos amb
fets els drets de pertànyer lliurament on vulguem. Pagar dues vegades per un mateix objectiu recaptatori –ara el
farmacèutic- és un abús social, injust i sospitós. Si el problema rau en la
doble administració, nacional i autonòmica, acabem d’una vegada amb les
duplicitats deixant via expedita a qui tingui capacitat de caminar sol i
s’ajuntin novament la resta de Comunitats sense possibilitats de futur exitós.
Ramon Mas Sanglas –
23/6/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada