La república
socialista francesa ha aixecat el vol amb nous aires: reducció de l’edat de jubilació
dels 62 als 60 anys i la creació de 60 mil funcionaris docents. Opta pel futur
generacional culte, lluny de retallar en educació. Planta cara amb fets a una
Alemanya intransigent i absorbent. Per contra, Espanya, continua amenaçada
perdent posicions de creixement amb més deures i reformes estructurals de base
recomanades pel FMI: apujada de l’IVA, més retallada de salaris públics i supressió
d’ajuts per la compra d’habitatge. La resistència i apedaçament del govern
espanyol no fa més que encarir el deute exterior i augmentar la prima de risc.
Les tres mesures aconsellades, juntament amb la reestructuració de bancs i
caixes –enfortint els resistents i tancant entitats tòxiques-, no són
incompatibles amb les reformes institucionals de clam popular: reducció de
polítics en tots els Parlaments autonòmics i les Cambres estatals, eliminació
de duplicitats supèrflues (Ministeris, Diputacions, Consells comarcals) i
simplificació de regidories unificant municipis petits. Tota una reducció de
places administratives i càrrecs polítics que reduiria centenars de milers de
nòmines molt significatives. Manca coratge polític per dir prou a l’extermini
del benestar social bàsic, sense oblidar la reforma del règim subvencionista dels
mateixos partits polítics i sindicats, el control eficient de l’economia
submergida i l’evasió de capitals. Si són incapaços de trobar recursos dins de
casa compartint el sacrifici de tots i el control de grans fortunes, que no
somniïn en millores laborals i la reducció de l’atur per manca d’inversió.
La cimera del G-20
de Los Cabos ha centrat l’ull
reformista sobre l’euro i Espanya, en concret. El president espanyol ha quedat
en evidència davant el càstig dels mercats. El sistema de rescat espanyol ha de
passar per l’adreçador del control oficial i l’austeritat. Pocs bancs espanyols
gaudeixen de bona salut als ulls exteriors. Europa no es fia de la seves malversacions
històriques: la bombolla immobiliària especulativa, pensions vitalícies d’alts directius,
inversions en paradisos fiscals. Sense el vistiplau de la Estat – el poble, en
última instància- no deixaran diners. Per què el ciutadà ha de ser responsable
del diner bancari privat? Qui no sigui solvent que tanqui. Quina empresa
particular escanyada té recolzament
estatal garantit?
Espanya no està en
venda als alemanys. És la incapacitat i desconfiança envers els governants espanyols
que ens obliga ser administrats i supervisats per experts europeus. L’orgull de
la casta política hispànica necessita una dosi d’humilitat per reconèixer
actuacions nefastes del passat. És hora de canviar actituds incongruents,
contradictòries, improvisades i d’abolir una dinastia de polítics obsolets.
Urgeix donar pas a una generació universitària de politics de soca-rel ben
formada. Prou d’herències partidistes a perpetuïtat i escalades per mèrits. La
sortida de la crisi i de l’endeutament milionari dependrà més de
l’administració política intel·ligent que de l’austeritat ciutadana permanent.
S’han de purgar els pecats del passat a càrrec del pecador, els culpables de la
desfeta social. La zona euro no pot ser la tapadora universal de la deixadesa
política i les corrupteles de cada nació.
Ramon Mas Sanglas –
20/6/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada