Diada Nacional del poble, no dels polítics

Qui té el protagonisme en la Diada de Catalunya? És lamentable que la festa del poble i la democràcia s'enterboleixi pels interessos polítics partidistes aliens a la voluntat popular majoritària.

En democràcia objectiva els partits no imposen. Prèviament, orienten i escolten el poble per legislar sàviament i servir. Cobren per això. El terratrèmol polític de confrontació que sacseja Catalunya des de l’epicentre del país, afebleix la democràcia catalana. Per què s’ha de polititzar tot? Cada dia llegim declaracions eruptives que descomponen el ciutadà per tal de salvar la pròpia pell: “ERC marca el camí”, “Catalunya s’encamina a la independència si algú no frena el procés” (P. Navarro), “Ciutadans i PP volen liderar una ‘plataforma’ contra el sobiranisme amb PSC i Unió”. Tot sembla permès per minar l’opinió personal i assecar la saba que alimenta l’esperit i el dret de decidir en les urnes. El súmmum de la confusió rau en el si de les mateixes formacions polítiques. Veiem les dues ànimes de CiU en permanent litigi i un PSC amb un peu a Catalunya i l’altre a Madrid. On és la llibertat del partidisme i la proximitat amb el contribuent? No existeix la discrepància i el vot individual als parlaments, al congrés i en les assemblees internes sense represàlies. En quina òrbita democràtica viu la política ibèrica?

La governabilitat ha pres un ritme frenètic de descomposició per la radicalitat col·lectiva i la imputació de molts diputats. El votant fa creu i ratlla a un mecanisme electoral caduc i uns candidats estigmatitzats per la inoperància. Només ens faltaria una Diada nacional 2013 desvirtuada, erosionada i empastifada pel protagonisme partidista. Per què no pot ser apolítica i neta? És una festa tradicional del poble català, no dels polítics i les seves batalletes pel poder. El ciutadà surt al carrer a defensar lliurament el millor futur de la seva nació. És l’essència viva del dret a reivindicar. Qui es vulgui marginar amb l’absència legítima donarà més credibilitat als presents. Serà un nou assaig i baròmetre per a la consulta del 2014 si aconseguim deslliurar-nos dels torpedes anticatalanistes. Si per contra, cauen amb desaire, poden fer fructificar nous adeptes al sobiranisme.

El “Reino de España” ha d’aprendre a conviure sense Catalunya si és la voluntat democràtica d’aquesta ciutadania autonòmica. Empresaris i treballadors hauran de ressituar-se en nous marcs laborals sense rupturismes de mercat. La caducitat dels lligams és una propietat inherent en tot compromís com la llibertat humana. Res és etern quan una part o les dues diuen prou. Què fonamenta al polític detractor per plantar cara a la decisió democràtica? Raons de fum, com l’anacronisme centralista antidemocràtic. No juguem a més ambigüitats. ”S’ha de constituir un moviment interclassista, interpartidista i ampli”. ¿Com és menja aquest menú, senyor Duran? El seu miratge enganyós va més enllà: “Enfront l’assimilisme espanyol i la proposta d’independència fa falta una solució intermèdia justa i eficaç per a Catalunya”. Vol les engrunes d’un pacte fiscal fallit? ¿Té la vareta màgica per aconseguir la comprensió espanyola després de 300 anys de discòrdia amb un poble català solidari en excés? El poble no aguanta més i els polítics no tenen dret a satisfer la seves apetències de poder a costa d’una servitud ciutadana. Està agonitzant l’espècie política aferrada al règim electoral immobilista repudiat per una renaixença democràtica. L’onze de setembre d’enguany rebran aquest missatge de rebuig els polítics catalans que no viuen l’esperit de la terra que trepitgen i els governants espanyols que no es resignen canviar un mapa autonòmic per voluntat popular majoritària que tant els terroritza.

Ramon Mas Sanglas – 17/8/2013