El treball, una loteria

Dos símptomes evidents de regressió social: la intenció patronal i europea de retallar el 10% els salaris dels espanyols i una segona reforma laboral més restrictiva. Polítics, no enganyeu el poble amb miratges i falses expectatives. 

Amb tota la bona intenció de les rifes grosses a la catalana no serà cap panacea autonòmica. No jugarem a la sort el plat de taula, si encara hi és. Necessitem altres recursos inversors de gran calat, aixetes obertes al crèdit, més productivitat per minvar l’atur i menys impostos que agilitzin el consum. Qui pateix les retallades de cinc anys no viurà de quimeres i més pedaços. Les reformes dels que més tenen i cobren, encara han de començar, després de desfer un sistema sanitari, assistencial i educatiu de qualitat. Només faltava la recomanació europea –imposició- de reduir un 10% tots els salaris espanyols i la croada empresarial de convertir unilateralment els contractes indefinits de jornada completa en parcial. El colofó més vergonyós: obrir la veda a la limitació d’hores extres anuals en funció de la conveniència patronal per no llogar més personal. Posats a demanar, ¿per què no pagar-les en negre i a preu de saldo? Pretenen un país laboral de mini feines –model alemany- per desemmascarar la xifra escandalosa d’un atur rècord. Compartir una jornada sencera amb un desenfeinat serà una loteria per a l’afortunat i una creu per a la víctima que perdrà mig salari. Repartir el mateix pa amb més boques famolenques és una mesura fraudulenta, no una solució.

L’empresariat espanyol (CEOE) sol·licita una segona reforma laboral a la carta encobrint l’acomiadament lliure i la indemnització zero. Una flexibilitat interna total sobre el calendari i la mobilitat funcional del treballador que haurà de ser un tot terreny. Vol una col·lecció de baldufes al servei permanent, amb costos mínims i màxima disponibilitat. Cap comentari sobre redistribució de beneficis i el destí dels estalvis salarials de la reducció. Amb la seva proposta, ¿s’hauran acabat els ERES i el tancament d’empreses? El capítol de drets laborals ja pot desaparèixer dels convenis –en vies d’extinció- i de l’Estatut dels Treballadors. Han après que amb menys obrers i més contundència s’obté el mateix rendiment i més liquiditat. Són els ulls del capitalisme. Per què no es promou una reforma empresarial en paral·lel? Qui tingui diner no declarat en paradisos fiscals, actuï amb tràfic d’influències o s’empari en l’economia submergida sigui obligat a transferir parcialment el negoci als treballadors. Són els ulls del proletariat i la transparència. Dos extrems que només trobaran l’equilibri amb una innovació patronal creadora, participativa i compromesa per les dues bandes. La democràcia real no fa excepcions.

Més indignants són les insinuacions sobre les pensions i la viudetat. No s’amaga la privatització del sistema amb la mínima prestació pública sota els paràmetres de tota una vida laboral cotitzada. La CEOE hi està d’acord amb el govern actual, més preocupat per ingressar impostos directes de la classe humil que per la reforma d’una burocràcia política inútil, acompanyada de privilegis i milers d’assessors ineficients. L’estalvi de nòmines, sense un senat momificat i amb menys diputats estatals, autonòmics i regidors municipals, quan arribarà? El parasitisme polític i administratiu dels estaments públics són les sangoneres del país, no la improductivitat industrial fàcilment regulable. En definitiva, el capitalisme no ha mort. Es transforma en cada època amb nous subterfugis legalitzats pel mateix poder immobilista i subvencionat. El capital financer és el terror dels estats que acaben imposant l’austeritat als pobles.

Ramon Mas Sanglas – 12/8/2013