Salari Màxim Interprofessional

La CEOE prendrà el relleu reformista al govern? La patronal vol acabar amb els contractes indefinits amb la promesa de potenciar els temporals. On està la trampa?

Les retallades imposades pels governs autonòmics i central han tocat les vores vitals dels febles. Les possibilitats de nous rèdits d’estalvi “empobrint més al pobre” són quasi nul·les. Contràriament, els tres sectors intocables –banca, esferes públiques de volada i l’empresariat arrelat- , treuen pit per continuar invulnerables. El polític veu amenaçat el seu futur si continua la confrontació amb el poble.  Per això la CEOE pren la iniciativa i el relleu parcial del govern en el reformisme laboral per treure’s les pròpies castanyes del foc a costa dels pocs treballadors indefinits que queden, guillotinant drets històrics. El president Rosell ha tingut la vergonyosa idea de replantejar el mercat laboral dual sacrificant els “privilegis” dels fixos per potenciar els temporals. Més encara. S'ha mostrat partidari de fer contractes més flexibles en funció de les necessitats de les vendes i serveis i contractar per hores, dies, mesos o anys, “sempre que puguem vendre". La mercaderia mana per damunt la persona, supeditada al producte. Aquell món asiàtic d’esclavisme laboral llunyà, horrible i misèrrim que deploràvem fa quatre dies està entrant casa nostra. S’oblida que la precarietat de retribucions i contractes són el fre del consum. El principi de la flexibilitat no pot aplicar-se als interessos del capital únicament, a costa de la submissió de la classe baixa. L’equilibri s’obté en la correlació entre els beneficis i la inversió posant també un sostre als guanys empresarials i les nòmines de la classe dirigent o alts càrrecs. El topall d’un salari màxim interprofessional és tan necessari i de justícia com el mínim.

La realitat és tossuda i acarnissada quan es mira des del prisma capitalista. Els joves s’han d’emmotllar a la filosofia empresarial perquè els excedents d’universitaris qualificats estan en mans d’una patronal conservadora que segueix el joc a un govern paral·lel. O passen per l’adreçador dels nous convenis laborals simplistes i temporals o fan les maletes. És el camí per reduir un 56% d’atur juvenil? On està l’ímpetu sindicalista d’antuvi per exigir també una reforma empresarial? La petita parcel·la de contractes indefinits no pot destruir-se com s’ha fet amb el benestar en educació, sanitat i l’assistència del tercer sector. La dignitat de l’empresari emprenedor i modest no pot sucumbir a les ambicions desmesurades dels grans. Els drets laborals adquirits per conveni amb molts anys de servei en una empresa, no són “privilegis”, senyor Rosell. Són minses participacions dels beneficis que entre tots li han aportat. Perdre’ls seria com si vostè renunciés els seus guanys de patró, necessaris per sostenir i actualitzar el negoci. Hi estaria d’acord? El treballador porta sis anys de regressió salarial i dos de reforma laboral a la deriva. Ara és el seu torn per posar fi als ERES, generador de sis milions de parats. Prou desertors de la recuperació. Amb la supressió del parasitisme laboral públic, el control de capitals no declarats o evadits i l’aflorament de la macroeconomia submergida, el país reflotaria més ràpidament. La lògica de l’equilibri productiu i consumista no difereix de la balança de la justícia social. No és comunisme d’ultratomba. Volem un mercat liberal harmònic sense explotats i explotadors. Que no es confongui l’eficiència productiva amb els abusos d’horaris i salaris. Per a quan la reconciliació de la vida familiar i laboral? Continua essent l’assignatura europea eternament pendent dels ibèrics.

Ramon Mas Sanglas – 20/8/2013